Bon dia guapa!

Primer de tot, moltíssimes gràcies per tornar a contactar amb nosaltres. I més, sabent el difícil que és per a tu explicar el que t’està passant, has fet un gran esforç escrivint-nos i t’ho agreixo moltíssim, de debò!

Entenc que estiguis tan angoixada i preocupada... és normal, el que t’està succeint és molt difícil d’assumir i d’abordar. Per això és molt important que no estiguis sola en aquesta etapa, necessites compartir-lo amb persones properes i de confiança, si et guardes tots aquests sentiments et faran molt mal dins: ho has de treure fora. A tots ens passa que al principi ens consta molt obrir-nos, i parlar dels nostres sentiments i pensaments, ens fa vergonya, insegurs, creiem que són tonteries o que com ningú ens entendrà no ens podran ajudar. Si et passa això, et deixo més a baix un escrit de “Quan et demano que m’escoltis”, per passar-li a la persona amb qui vagis a parlar... et sembla? A tots ens agrada ajuda a les persones que estimen, segurament tindràs una bona rebuda.

Un altre consell que donem (perquè ens expliqueu que us funciona molt bé), és escriure una carta on explicar el que et passa, què sents, què et preocupa, què necessites, com t’agradaria que t’ajudessin, escriu el que volguis! (també li pots afegir el nostre contacte telefònic  93 454 91 09 o correu consulta@acab.org, per si tenen dubtes i volen que li aconsellem sobre com ajudar-te). Pots deixar la carta per exemple a la mare o al pare a la tauleta de nit, perquè la puguin llegir quan t’ho no estiguis pressent, potser així al començament et serà més còmode...

I ja saps que, sempre que vulguis, pots tornar a escriure’ns al consultori o també trucar-nos per telèfon al 93 454 91 09 i preguntar per mi, per la Mónica o per la Laura,que també estan contestant el consultori, i així xerrem una estona tranquil·lament. També tens l’opció de venir-nos a veure’ns, no ens dius l’edat que tens però, en el cas de que tinguis menys de 18 anys i vulguis venir, necessitem que t’acompanyi una persona major d’edat (l’ideal seria que fossin els pares, però també pot ser un germà o amic major d’edat), cara a cara podríem aconsellar-te millor què fer i donar-te un cop demà.

Respecte al que expliques al correu, entenc molt bé el que et passar: no sé si t’ho han dit, però les persones que pateixen un Trastorn Conducta Alimentària (TCA), com es l’Anorèxia, deixen de tenir el control sobre el que pensen, senten i fan en relació al pes, el cos, l’alimentació, l’estat d’ànim... Saps qui controla ara això? La malaltia! Les afectades ens descriuen que dintre seu hi ha com dues persones, una és ella, la de sempre, la que està sana, i una altra que és la malalta, l’anorèxia, o com li diuen algunes el seu “bitxo”. Aquest bitxo els fa creure mentides, li fa pensar i sentir coses durant tot el temps, no les deixen tranquil·les,  critiquen constantment, sempre exigint i culpant. Aquest bitxo és addicte a baixar de pes, mai té suficient, quan arribes al pes, llavors et demana perdre més pes... no l’importa el preu que hagis de pagar, vol més i més (més esport, més prohibicions, vòmits, suplements alimentaris, aïllar-te, trencar relacions amb amics, família perquè no li portin la contrària).... A més, per aconseguir la seva obsessió (inassolible) diu mentides sobre la salut, fa creure que no passa res, que estàs bé, però això no és així, el cos, l’organisme, també està patint, s’està emmalaltint.

De totes formes, pel que escrius, no t’acabes de creure aquestes mentides, i per això també estem molt orgulloses de tu, t’adones que no vas pel bon camí, i fins i tot vas aconseguir posar-li límits a les exigències de la part anorèxica: vas ser molt forta i vas parlar amb la infermera dels vòmits!!!, i també has tornar a escriure al consultori demanant ajuda... Ets molt valenta, ho has demostrat, ara necessites seguir així per curar-te i reprendre la teva vida, cal donar petits passos, parlant amb els amics, pares, els professionals que et volen ajuda a que ets sentis bé amb tu mateixa i treure de tu aquest bitxo que et fa patir. Si et sóc sincera, en realitat no et volen controlar els pares, és el bitxo el que es sent atacat i controlat, les persones que t'estimem volem que guanyis tu la batalla contra el bitxo. Confia en aquestes persones i intenta no escoltar la veu del bitxo. Nosaltres comfiem en tu! sabem que ho aconseguiràs J

Espero haver-te ajudat avui una mica, un petó ben fort! Fins aviat,

Carlota López
Psicòloga
@AcabCatalunya
www.acab.org

Quan et demano que m’escoltis:

  Quan et demano que m'escoltis i tu comences a donar-me consells, no em sento escoltat.

·         Quan et demano que m'escoltis i tu comences a fer-me preguntes, quan dónes arguments, quan pretens explicar-me el que jo sento o el que hauria de sentir, em sento agredit.

 Quan et demano que m'escoltis et demano que estiguis aquí, que estiguis present, en aquest instant tan fràgil en el qual em busco la paraula, tal vegada desafortunada, inquietant, injusta o caòtica. Tinc necessitat de la teva escolta, de la teva tolerància, de la teva paciència, per dir tant el més difícil de dir com el més senzill de ser dit.

Sí, simplement que m'escoltis...sense excuses ni acusacions, sense que sigui privat de la meva paraula.

L'únic que et demano és que m'escoltis. El més a prop meu possible. Simplement et demano que acullis el que intento expressar. No tinguis por dels meus balbuceigs o de les meves exclamacions. 

Les meves contradiccions, per incoherents que siguin, són importants per a mi.

A través de la teva escolta, tracto de descobrir la meva identitat, tracto de trobar-me a mí mateix.

 No, no tinc necessitat de consells. Puc actuar per mi mateix i també em puc equivocar. Tinc dret a equivocar-me. No sóc un inútil, estic desanimat, dubtós... però no sóc un zero a l'esquerra. 

Si actues en el meu lloc, contribueixes a augmentar el meu temor, accentues la meva frustració i augmentes la meva dependència.

 Quan em sento escoltat, puc restablir les relacions, puc establir ponts entre la meva història i les coses que em passen, puc lligar esdeveniments, situacions, retrobades o emocions per fer de tot això la trama de les meves interrogacions, per tenir així l'escolta de la meva vida.

Sí, la teva escolta és apassionant, i terapèutica. Si us plau, escolta'm i sent les meves emocions.

I si tu també vols parlar, espera només un instant que pugui acabar i jo també t'escoltaré, i molt millor si m'he sentit entès.

(Jacques Salomé a J. Vernette, Paroles d'aujourd'hui et de toujours. París, 1995)

Hola de nou!

Em fa molta il·lusió que ens tornis a escriure i ens
expliquis que de mica en mica vas obrin-te i sobretot que estàs intentant deixar-te
ajuda. Estem molt orgulloses de tu, no saps quan. L’equip de l’ACAB –
Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia a Barcelona, t’envia també una gran
abraçada i molts ànims.

S’avança molt a poc a poc, així que ho estàs fent molt
bé.  I ja saps que si vols, pots
trucar-nos, o millor, venir a coneixe’ns en persona, acompanyada del teu pare o
mare.  Potser als teus pares els
interessa alguns del tallers i activitats que fem per ells, els ensenyem a com
comunicar-se amb tu, com entendre molt bé que et passa i així et puguin
acompanyar durant aquest moments tan durs per tu. Sabem que ho passeu realment
malament.

Abans d’acomidar-nos fins ben aviat, et deixo un enllaç al
nostre bloc http://blocs.xarxanet.org/amb-llum-propia/