Trastorn de personalitat? Crec que necessito ajuda

Bona tarda,

em sap greu molestar-vos amb això, però realment no sé on anar o a qui acudir. Fa quatre anys que no tinc ganes de viure, tinc ansietat i ploro quasi cada dia, però al llarg d'aquest any he notat una degeneració bastant gran:
- Oblido les coses amb massa facilitat (quan se suposa que tinc molta memòria). M'ha passat algun cop de mirar-me al mirall i no reconèixer-me a mi mateixa fins al cap d'uns deu segons, com si estés mirant una altra persona.
- No em puc concentrar, noto el cervell dividit en dues parts: una part completament en blanc, i l'altra molt espessa, plena d'activitat, com si hi hagués converses al marge de mi mateixa.
- Sovint tinc episodis en què no sé què he fet o què ha passat i m'ho han de recordar, i directament sóc incapaç de recordar què va passar durant el període en què tenia de set a onze anys.
- El meu nòvio diu que sembla que hi hagi diferents persones en mi, que tinc canvis molt sobtats a nivell anímic, físic i mental. De vegades l'estimo moltíssim, de vegades li clavaria un punyal, de vegades me'l clavaria a mi, de vegades passo una setmana sense menjar (segons ell hi ha un "jo" que sembla que té anorèxia) i d'altres no em preocupa gens el meu físic, etcètera.
- Em sento cada cop més "torpe", més incapaç, tonta i inútil.
- Em fa por sortir al carrer, sento que tothom em mira i es riu de mi, o que em segueixen.
- Aquest punt em fa por: de vegades, quan sóc al carrer, veig coses horribles. Fa uns dies, mentre passejava amb el meu nòvio parlant tranquil·lament, vaig veure una persona penjada ("ahorcada") d'un arbre i un cadàver semienterrat en un parc, però era conscient de que no era del tot real.

Hi ha uns quants punts més, però aquests són els que importen més, suposo. Això només ho sap el meu nòvio (quasi no parlo amb la meva família i poc els importa el que em passi; sempre que em veuen deprimida es queixen de que sempre estic amargada i ja està) i un amic que està en una situació semblant. He pogut viure amb això durant anys, però noto que va a més i no ho puc suportar.
No us demano un diagnòstic clar (tot i que us ho agrairïa si em puguéssiu orientar una mic sobre el que em passa); el que us demanaria és si creieu que necessito un psicòleg, un psiquiatra, ambdós o cap. En cas que en necessités, valdria la pena anar per la seguretat social (m'han comentat que acostumen a tardar molt)? Puc anar-hi sola sense els meus pares (tinc setze anys)? Si no val la pena anar per la seguretat social... em podríeu recomanar algun psicòleg/psiquiatra que em pugués ajudar i no fos massa car? La meva situació econòmica és molt precària :')

Moltes gràcies, i de nou disculpeu per la parrafada.