Dilema Etern

Bones! Mireu, ara mateix estic en una situació un tant xunga mentalment. És una cosa que he anat arrastrant des de sempre. Ara ja tinc els meus 17 anys tirant ja als 18, dels quals 10 d'aquests vaig patir bullying (tant cibernètic, com físic, com psicològic). Fa tant sols 1 any que m'he canviat d'escola per estudiar batxillerat i ara estic en un ambient diferent i em sento com l'ovella negra. Veig a tothom amb infinitat d'amics, gent que és com jo (afamada de saber i estudiar) que sempre han estat ben tractats, tots els meus amics tenen o han tingut una relació amb alguna altra persona, s'han sentit estimats i han viscut plenament la seva minoria d'edat, i sento que jo no ho he fet. Sé que potser patir em fa més fort, que he madurat abans que els demés i penso d'una manera particular, però això tant sols són tiretes per tapar un trau. Estic estancat i penso tots els dies que podria haver arribat a ser si no m'hagués passat tot allò de petit. Podria haver estat molt més sociable, però ja d'un bon inici vaig entrar a la nova escola amb por de tornar a caure al mateix pou d'on tot just havia sortit. Ara que estic acostumat al nou entorn, me n'adono que he arribat tard, tothom té els seus grups ben formats i jo que no he entrat enlloc, em quedo fora, sol, com sempre. N'estic fart de tot això, vull tornar a somriure i com a mínim sentir-me estimat un sol cop per algú, però considerant les circumstàncies, crec que demano massa. Ho he provat tot, roba, manera de ser i de dir les coses... Però no aconsegueixo re i porto 10 anys intentant-ho i caient una vegada rere una altra. Què en penseu?