No supero els cors trencats.

Hola, us escric des de la desesperació. El meu problema és que no supero els cors trencats. No ho entendreu, però això no em deixa viure i ara us explicaré el que passa.
A 1r d’ESO (ara faig 1 de bat) em va agradar un noi. Jo a ell no li agradava, però no passava res, era el típic amor tonto que realment no significa res.
Després arribem a 2n d’ESO, on aquí va ser quan vaig perdre la capacitat d'estimar i d'enamorar-me. A 2n d’ESO em vaig enamorar d’un noi un any més gran que jo (nomes ens portem un any). I quan dic enamorar és enamorar, però òbviament no va ser l'enamorament bonic, sinó el trist i miserable. Jo estava enamorada d'ell, cada dia volia parlar, desitjava que arribés el demà per tornar-lo a veure, li escrivia cartes que mai va llegir... En resum, m'agradava moltíssim, però jo a ell no. Per nadal em va arribar a odiar, per setmana santa volia provar algo amb mi, i per final de curs se’n va riure tantes vegades de mi que vaig decidir deixar-ho córrer, perquè ja no podia seguir estant enamorada d'algú que em tractava així.
Aleshores arribem a 3r d’ESO, on em va agradar un altre noi, amb el qual tontejavem moltíssim, però per causes externes vam deixar de parlar.
A 4rt, vaig acabar quedant amb ell, per a que desprès se’n rigués de mi i em deixes il·lusionada. Quatre mesos, quatre mesos li han fet falta per reconèixer que va ser un covard.
Però aquest no és el problema, el problema és que tots aquests cors trencats segueixen estant vigents avui dia. Totes aquestes desil·lusions viscudes han fet que ja no tingui capacitat d'estimar a algú, i el pitjor de tot, que tingui por a posar-me en una relació o estar "de lio" amb algú.
Fa poc he rebutjat dos nois que volien tenir algo amb mi, però no m'afectava, perquè jo no sentia res per ells. Però ara ha arribat el moment del qual més por tenia. Ara ha arribat un noi que es guapíssim i súper simpàtic i amable... i que crec que li agrado o si més no li començo a agradar. Anem junts a dues classes, però sempre em mira, sempre em somriu, sempre em parla a classe... En resum, parlem i sembla que tot va bé.
I aquí es on apareix el problema. Avui el seu amic li ha dit a la meva amiga que li ensenyés una foto meva i tal... O sigui que ell li ha dit al seu amic.
No entendreu on està el problema, però ara us l'aclariré.
Vec que la cosa es va posant més seria i en on un altre temps hagués estat feliç, el que estic és angoixada. Perquè tinc por d'agradar-li i que el meu cor trencat i tots els passats no em deixin estimar-lo o no deixin que m'agradi. I de veritat, es un noi fantàstic i damunt avui m'he enterat que hi ha una noia que està penjada d'ell però ell no li fa cas...
Cada nit ploro angoixada perquè no se com superar aquest problema que tinc, i de veritat que m'està impedint fins i tot que quan em somriu a classe pugui respondre'l jo amb un somriure.

Sento que s'hagi fet tan llarg, però necessitava explicar-ho tot per que em poguéssiu ajudar. Enserio, necessito poder tornar a estimar i sobretot a no tenir por a enamorar-me o posar-me en una relació o que les coses es posin series.

Moltes gràcies per tot, petons!