Gracies societat

Aquestes ultimes setmanes son un infern , no puc mes, caic i no veig que ningú m’estengui la mà per salvar-me. Cada dia estic pitjor abans sabia ocultar la meva tristesa però ja no puc ploro a totes hores i ni el Company del costat s’adona. No puc mirar-me a un mirall perquè sento fàstic per mi mateixa, cosa que fa temps no podia parar de mirar-me. Segueixo pensant que tot ha canviat soc invisible fins arribar al punt que m’han fet fora del grup de classe com si no existeixi, em fot molt perquè en l’únic lloc on em sentia segura i a gust, ara em sento demacrada, destrossada i tinc ganes d’escapar de tot i de tots. Ha arribat un punt en el que com la societat em rebutja jo també em rebutjo a mi mateixa per no ser el que la societat vol que sigui. Em sento sola, no estic bé i ja ningú esta amb mi per com soc, per negar-me a ser hipòcrita i ser com realment soc. cada dia em costa mes aixecar-me del llit per anar a classe, he perdut l’apetit, no tinc gana , he perdut la son, no aconsegueixo dormir no aconsegueixo riure, cosa que avants tenia una facilitat impressionant, la gent segueix pensant que soc una noia feliç i que no l’importen els comentaris de la gent pero realment gracies societat, m’heu destrossat i heu acabat amb mi totalment, gracies
I se que persones del meu curs llegiran això o espero que ho facin perquè se que mireu adolescents.cat
Gracies per perdre temps llegint el que hi ha dins de la meva ànima