Angustia

Doncs em sento arraconada, com en una gàbia de la qual no puc escapar. Com si desitgés fer fora volar i m'haguessin tallat les ales. Obro la finestra per poder respirar perquè sento que m'ofego, però la sensació és la mateixa perquè on m'estic ofegant és per dins. Com si una pena em absorbís el alama poc a poc, fent desaparèixer tot el meu ésser. Com si portés plom al cor que em impedir sentir i seguir movent-me cap a la catàstrofe. Com si estigués morint per dins contínuament. Amb ganes de cridar alguna cosa però no saber el què. Dir alguna cosa però no saber el què. Simplement cridar. Necessito parlar amb algú però no trobo ni les paraules ni la persona ni el valor. Sempre tinc pensaments que deixo fluir en la meva ment i que desitjo cridar, però després deixo de voler cridar meves penes quan recordo que ningú sabria com reaccionar i que tots reaccionarien d'una manera diferent a la que jo m'esperava, portant-me així un desengany més. Així em sento. I em moro per dins, i sento ràbia i frustració i de vegades ploro i no sé per què. Tot és així des que em vaig adonar que ja no esteu en la meva vida. I per moltes paraules més que digui, ningú mai podrà entendre com em sento, perquè totes aquestes paraules no són capaços d'expressar tota la tristesa. ¿Depressió? No crec. Només sé que quan penso en vosaltres torno a sentir-me igual. I crec que no podreu entendre ni el que us vull ni la dependència emocional que tinc cap a vosaltres.
Aquest curs he passat a l'institut. Tots els de la meva classe de l'escola van anar a un institut i jo vaig anar a un altre. M'encanta el meu institut i les meves amigues / us d'allà, però em sento així. Ho he escrit com si fos una carta per a ells. Estic desesperada i no tinc ni idea del que he de fer ...