No sé com ajudar-lo

Hola, primer de tot moltes gràcies per fer el consultori i prendre-us el temps per contestar-nos a tots. La veritat és que aquesta consulta no acaba de ser per a mi (totalment). Fa un temps em vaig enamorar del meu millor amic però ara mateix crec que és impossible i ell sap el que sento però ja m'ha dit que no diverses vegades. Avui us escric perquè justament, fa un parell de setmanes quan li vaig preguntar si li podia fer un petó em va dir que no però la setmana passada que va vindre a casa jo estava com a mig adormida i ell es va estirar al meu costat al llit fins que en un moment em va treure les ulleres, em va ficar un coixí sota el braç i em va fer un petó a la galta. Quan va veure que estava desperta es va tornar a estirar amb mi i una estona després, vaig començar a sentir alguna cosa als llavis i em vaig adonar que estàvem boca amb boca i ell despert. Em vaig quedar una mica a quadres i ell em guinyava l'ull però per no espatllar la cosa vaig fer com si em quedes adormida un altre cop fins que va ser ell qui es va adormir.
Tot això, ho explico només perquè els ho vaig explicar a dos amigues meves i vam començar a parlar de que és una persona imprevisible, sempre fa coses que no te les pots explicar i mai pots dir que està pensant o sentint encara que sabem quin estat d'ànim té en cada moment. I amb tot això, em van dir que potser hauria de parlar seriament amb ell a veure per què li costa tant obrir-se als altres i compartir les seves emocions. Ho vaig trobar una bona idea i ahir li vaig enviar un watts perquè vingués avui a casa per parlar.
La conversa no ha anat tant malament però m'ha dit coses que m'ha fet molt de mal escoltar. Al començament, li he preguntat com em descriuria a mi i després de la seva BREU (2 paraules) descripció, jo li he començat a dir soc així, així i així. Llavors li he preguntat com és ell i m'ha dit que ell és un nen i que no té ganes de créixer, que li fa por convertir-se en adult i que no es veu capaç de portar a terme les obligacions de tenir una casa, una feina, pagar impostos (aquest últim m'ha estranyat molt), etc. Buscant per internet he trobat que això és diu la síndrome de Peter Pan i mirant la descripció de la gent que ho pateix quadrava exactament en com és en part.
A part d'això, quan he començat a parlar-li dels seu sentiments i de per què no els expressa, m'ha contestat amb frivolitat que no veu la necessitat d'expressar-los i que no sent por ni res (perquè li he dit que si mai té por o sent ganes de plorar ens té a tots al seu costat i pot parlar amb nosaltres quan sigui) i que si té ganes de plorar ho farà sol al seu llit. Però el que m'ha impactat més ha sigut que m'ho ha dit mirant-me als ulls però sense mostrar CAP emoció, no semblava sentir res en aquell moment.
A tot això, jo li he dit que amb 16 anys és normal no saber que vols fer amb la teva vida o tenir por de no saber com serà i que no és una cosa que li passa exclusivament a ell però es veu que com fins ara ens havia vist a tots molt segurs del que voliem fer (que ara ja no ho estem tant a un any de la sele) sembla que el va afectar que ell no hi havia res especialment que li cridava l'atenció.
En resum, al final la que ho ha passat pitjor he sigut jo que he acabat gairebé plorant al mitat de conversa i tot i que ell em volia fer creure que no m'escoltava sé que sí ho feia i que a més a més l'he fet pensar encara que sigui una mica perquè el veia que ell en alguna ocasió també ha estat a punt de plorar.
Al final, la raó de la consulta és: què puc fer? Hi ha alguna manera d'ajudar-lo? Com segueixo a partir d'aquí? De veritat té Peter Pan o només és que està en l'edat de pensar així?
Sento haver-me enrotllat com una persiana però és la meva manera d'expressar-me <3, moltes gràcies.