M'el estimo, però amb ell no sóc feliç.

Tal com he començat, sembla que vagi a parlar d'una parella, però vaig a parlar del meu pare.
Ell és argentí i ma mare és catalana. És van separar quan tenia 8 anys. El meu pare viu a València amb la seva novia i els meus germanastres (que són la polla, jajaja! em cauen molt bé!). Els meus pares es porten a matar.
El que passa és que no ens ve a buscar quan li toca (a mi i als meus germans petits), perquè té problemes d'esquena i de pasta. I en aquest temps que no ens ha vingut a buscar (4/5 mesos) ha passat tot això de Catalunya, i m'he tornat independentista. Ell no ho asssimila i ahir em va començar a escridassar (per telèfon) que m'havien menjat el coco, que encara sóc petita per saber el que penso.... Potser seré petita físicament, però sóc molt madura per tenir 13 anys.
La qüestió és que em va començar a dir que els catalans independentistes li feien fàstic, que no els a suportava, etc.
Li vaig dir a ma mare que fins quan estava obliagada a veura'l i em va dir que fins als 12. Ara estic feta un embolic, no sé si deixar de veura'l o no... és molt difícil perquè és el meu pare, però no em tracta correctament.

Espero haver-me explicat bé! Un petonàs i gràcies per adelantat ;-*