Agobiada de la vida

Bé, vaig començar l'insti al septembre amb el meu grup d'amics i amigues, fins aqui tot super bé. Però jo mai he tingut sort en les amistats, i bueno, com de costum, me vaig tornar a quedar sola. He perdut tantes amistats i m'he quedat tantes vegades sola, q he arribat a pensar q el problema sóc jo, pq no es normal q sempre me quedi sola. Ho he passat molt malament amb les amistats, inclus he arribat a tenir pensaments suïcida. Ademes de tenir problemes amb les amistats, tinc problemes en els estudis, no es q se me donin malament, al contrari, m'agrada estudiar. Però últimament vaig molt estresada, no tinc temps per a mi, per fer les meves coses, per disfrutar de la meva adolescència. Sempre estic o fent deures o estudiant, i començo a estar una mica cansada de la vida. Sempre intento q els meus pares estiguin contents amb mi, q s'alegrin de les meves bones notes, i quan vec q no ho puc conseguir, m'agovio. Les amigues q tinc ara diuen q mai surto en elles, q estic tancada a casa, q no faig res divertit, q sóc una avorrida... i no es q no vulgui sortir en elles, es q no puc. Tinc ganes de desaparèixer, de deixar-ho tot i poder descansar en pau, tinc por de equivocar-me, de fer un pas en falç i donar un disgust als meus pares... Mai m'ha agradat explicar el que sento a ningú, pero me dono conta de q necessito ajuda. No puc més, necessito q algu m'ajudi, me doni consells i me digui que he de fer en la meva vida.
Moltes gràcies per l'ajuda.