m'avergonyeixo dels meus cicatrius

fa uns anys vaig passar per bullyng i això em va portar a la depressió i entre altres coses a autolesionarme. Tinc tot el cos ple de cicatrius (cames, el canell esquerre i una a la panxa). Fa 3 anys que vaig aconseguir deixar de fer-me mal, fins i tot estic estudiant una cosa que m'agrada, tinc a gent que em dóna suport i ajuda moltíssim i estic on volia estar. He tancat molts capítols de la meva vida, he après a viure amb moltes coses, encara que em faci mal. Com he dit estic estudiant una cosa que m'agrada i tot (dins del que cap) em van bé les coses. El problema és que no accepto meus cicatrius, (les del canell, potser és per que són les que veig cada dia, per que les de les cames no m'importen) i em deprimeixo quan les veig o fins i tot penso que la gent que tinc ara quan vegin els meus cicatrius es riuran de mi, em jutjaran, per que per desgràcia la gent pensa que qui s'autolesiona és per plaer, per cridar l'atenció o per problemes mentals. Jo no ho feia per res d'això, però tinc por que no em acceptin, que me les vegin i es riguin de mi o que tinguin un motiu per destruir. Es que no tothom és igual, tampco vull que les acceptin o que m'entenguin, però vull començar a acceptar-les jo, a veure-les i que no em faci mal veure-les, per que després de tres anys segueixen sent el meu punt feble. Es que si no les accepto jo l'ajuda que em donin els altres no servirà de res, però vull tancar aquest capítol de la meva vida i no sàvia a qui explicar-ho, gràcies per llegir-me.