Bones

Fa molt de temps que estic una mica molt farta de tot, però últimament em passa encara més.
Des de petita m’han dit que sóc més madura que la gent de la meva edat, i suposo que el que em passa és això, o no sé. No soporto com és la gent (en general de la meva edat, més petita o més gran), tant de racisme, masclisme i homofòbia... no ho soporto. (A més sóc estrangera, noia i lesbiana)
No he patit assetjament a l’escola ni a cap lloc per ser com sóc; sempre hi ha algunes miradetes i alguns comentaris, però no ve d’ahí el problema, per sort, perquè sóc bastant sensible.

He passat per moltes situacions en les quals es nota com una diferència impressionant entre la gent que conec de 15-17 anys i jo (de més grans alguns també), jo sé com explicar-ho, però en aquest sentit em sento com si tingués molts més anys dels que tinc.

M’he enrotllat massa, aquesta és una part del problema però no sé com descriure com em sento. Els meus pares em senten cada dia queixar-me de l’estupidesa del món, de que tot és espantós...
Estic bastant deprimida últimament, però a la vegada em sento molt buida, com si no sentís res. L’única cosa que m’anima és la meva mascota. Pot ser està malament dir això, però puc imaginar-me perfectament un món sense els meus pares, amics o altres familiars (clar que dir-ho és fàcil, quan passi suposo que estaré trista). Però no sense la meva mascota. Ho és tot per a mi.
I em sembla que quan ja no estigui no em quedarà res.

La meva mare m’ha “amenaçat” alguna vegada amb anar al psicòleg (per altres motius menys importants), i m’he plantejar fer-ho, però no ho tinc clar perquè:
1. Tothom em cau molt molt malament, dubto que un psicòleg/a sigui una exepció
2. No crec que puguin canviar la meva manera de veure el món
3. La meva mare s’escandalitzaria molt


Gràcies, i per favor no us preocupeu. A la meva mascota li queda molta vida encara, espero. I jo dins de tot estic bé.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!