què sento en realitat?

hola,
des de l'inici del curs de 1r de batxillerat que estic molt nerviosa però no en un nivell d'enfadada sinó de preocupació.
durant tota la ESO he estat una persona amb bones notes i amb interès per les matèries, però ara que he canviat d'etapa m'he n'he adonat de que potser no estic fent les coses bé i això em perjudica. estic estudiant un batxillerat sense tenir ni idea del que vull fer en un futur i sento que el que estudio no té sortides i em fa molta por el futur, no saber què fer, quina carrera tirar, com fer-ho, si me'n sortiré.
algunes tardes arribava a casa i l'únic que em venia de gust era plorar i dormir perquè estava tan cansada que pensava que no ho soportaria. en algunes assignatures -això ho he observat aquest curs- quan he de corregir algunes activitats o sobretot llegir textos i fer exposicions davant de la classe, tan si ho porto preparat com si es un imprevist, em poso molt nerviosa, començo a tremolar una mica i quan llegeixo no puc arribar als punts o a les comes perquè em falta l'aire i no puc respirar. m'he d'esperar cinc segons per tornar a llegir i això em fa sentir fatal, perquè penso que tothom està pendent de mi i com més vegades em passa més serà recordat... si puc acabar de llegir acabo amb la mà tremolant i sento el meu cor molt fort al pit, i de vegades sento com marejos molt ràpids . tinc molta por que sigui ansietat o pànic escènic i que em torni a passar i penso que si no puc llegir un text sense acabar-lo no estaré preparada pels reptes de la vida futura. el professor mha arribat a dir si volia que acabés el text una altra persona i veia de reüll com algú em mirava. no vull que això em preocupi més i no sé perquè em passa quan tota la vida he sigut molt oberta i extrovertida.
em sento una mica sola a l'institut, sempre intento estar amb els amics quan es senten malament i sóc la primera a consolar-los i ajudar-los, a estimar-los però sento que no rebo el favor a canvi, que cap amic és preocuparia mai per mi com jo ho faig per ells... i tot i que en el fons de que no es veritat, la meva consciència em diu que si... a sobre sembla que quan els pregunto què els passa els molesto i em plantejo si realment els mereixo com a amics, si sóc la boja tonta que fa coses rares perquè intenta divertir als seus amics però no ho aconsegueix, es penosa i a sobre queda com una criatura i si de veritat mereixo ser feliç. mirrito amb facilitat i quan fallo alguna cosa a l'institut sento moltes ganes de plorar i la veu del meu cap em repeteix que sóc un fracàs. he arribat a un punt on no sé què sentir sobre qui sóc, no em coneixo d'aquesta manera i tampoc se com canviar-ho. era molt positiva però ni que intenti aixecar-me als matins motivada i pensant en positiu sempre acabo el dia retraient me alguna cosa i pensant amb el que em passa a classe.
desitjo arribar a alguna cosa a la vida tot i que en aquest moment no sé què fer amb la meva vida, em questiono tot el que faig i perquè ho faig. hi ha dies on la tristesa mempeny cap al fons de la consciència i quan just estava a punt de superar una situació, acabava de llegir un text respirant bé, just llavors tornava al principi i sentia aquell pes damunt meu, una veu que em deia que no podia més. crec que necessito una motivació o un propòsit a la vida perque en moments com aquests no tinc ganes de fer res.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!