Hola. Primer de tot moltes gràcies pel que feu. Aquesta serà una consulta llarga, ja que m'agradaria que entenguéssiu el perquè i així em pugueu ajudar millor. Aniré per temes així serà tot més fàcil:
A l'escola:
Primer de tot començaré dient que sóc una persona molt treballadora, les notes sempre m'han anat bé i per tant cada cop m'exigia més a mi mateix. Aquest any, al començar el batxillerat (he de dir que em trec 3 diplomes alhora), les notes han baixat, no molt, però algo. Això em frustra molt perquè treballo moltíssim i no arribo als objectius que em marco. A més hi ha la selectivitat, i en el meu cas, també altres exàmens per poder treure'm lo altre, i no sé si podré assolir una nota bona. A més, una cosa que em preocupa també és que no sé què estudiar. No tinc res clar. Però suposo que això ja s'anirà arreglant.
A casa:
A casa el tema és més complicat. El meu pare té molts problemes en acceptar que em faig gran. No em deixa sortir gaire de casa (potser surto 1 cop al mes). La cosa és que això fa que el meu cercle d'amics sigui molt reduit. Es queda en els companys de classe (que a més són de la ciutat on estudio i jo no, per tant fins ara no ens podíem veure quasi mai), i els companys d'esport. Fora d'aquest àmbit no conec a ningú més. Em fa ràbia perquè sóc una persona molt social i crec que m'estic perdent moltes oportunitats. Entre elles l'amor, que ja en parlarem més endavant.
La cosa és que el meu pare no em deixa sortir. Per ell, els estudis van primer, que en part té raó, però jo necessito sortir, escampar fums. I no ho puc fer. Em quedo els caps de setmana treballant a casa com si fos un dia entre setmana. Aquests, no es diferencien en res amb els caps de setmana més que perquè tinc dies que faig esport, altres que faig extraescolars. Total, que em queden poques hores també per estudiar. Tot això i el fet de no poder sortir, de no donar abast, em genera moltíssim estrés. Però no puc deixar cap d'aquestes coses perquè m'he compromès. A més, els meus pares tampoc em deixaríen...
El que em porta al tercer punt, l'amor. Com ja he dit, no surto mai de casa. Mai he sortit de festa, mai he begut (sé que sóc menor, però quants adolescents no han begut), mai no he fet cap petó, mai no he fet res... Mai no he fet cap cosa que sigui per la meva edat. Faré 17 anys, i encara no he fet res. Sento com que la meva adolescència va passant i no hi puc fer res. Jo em quedo a casa, sense "tancar-me portes". Intentant ser un bon fill i un bon estudiant. Però això em rebenta. No puc suportar aquesta pressió. Ara vindran les notes, i han baixat, estic espantat per la reacció. Però bé aquest ara no era el tema. En l'amor, com es pot deduir em va malament. La meva relació amb noies és més aviat curta. Només conec aquelles que són al meu cercle d'activitat. I com que no puc sortir, no en conec més.
Jo llegeixo consultes d'altra gent, i veig que poseu que l'amor ja arribarà, quan trobeu a la persona idònia... Però i si no la trobo? En un any he d'anar a estudiar a la universitat, i els meus pares volen que jo em quedi a casa i vagi cada dia a la uni. No podré fer res. Veig com a poc a poc les meves portes cap a la vida es van tancant a costa de que les portes al meu "futur" es quedin obertes. I jo no ho vull això! Estic fart! Vull viure la meva vida! Noto com que el meu pare em xucla la vida que tinc jo, la meva joventut, tot allò que ell no va poder fer de jove... Cada dia m'he de narrar mínim una hora explicant com m'ha anat el dia, què he fet a escola... No puc més! Sento com que la meva vida no té sentit. M'aixeco, vaig a escola, estudio, vaig a dormir d'hora. M'aixeco, estudio i vaig a dormir d'hora. Cada dia és el mateix, cada dia és un infern. És igual si és cap de setmana o no, jo segueixo estudiant. Que "no em puc tancar portes". Estic fart ja...
Sento, com ja he dit, que no val la pena viure, perquè el meu món es redueix a una puta merda que ja no gaudeixo fent. De cara a l'exterior estic feliç, però per dins em moro. Sento com que les llums es van apagant i deixo de ser jo... Vaig intentar de fer una cosa. Hi havia una noia que m'agradava, de les poques que coneixia que de veritat m'havia canviat la manera de viure. Quan la veia m'il·luminava i la veritat em feia seguir tenint esperança que com a mínim hi havia un moment al dia que la veia. Li vaig demanar de sortir per veure què passava. Em va dir que no, evidentment, però el fet és que no vaig sentir res a dins. Res. Em sento mort. És com si hagués de plorar, però no aconseguís mai fer-ho. Com si fos un robot que obeeix ordres. Estudia, estudia, treballa...
I ja no sé què fer... Crec que més o menys s'ha entès. Ha estat una consulta llarguíssima. Però necessitava dir-ho. Com a mínim sento que estic fent passos endavant. També s'ha de dir que he conegut a gent molt interessant a la meva classe amb la qual he pogut parlar i resoldre alguns problemes, bé una quans. Ara com a mínim puc sortir més o menys un dia al mes. Però tot i així crec que és important explicar-ho al màxim de gent possible perquè al final tots són punts de vista diferents. I potser no hi poden fer res, però com a mínim ajuden.
(Ja m'estic animant a mi mateix. XD Sóc una persona molt positiva i considero que forta, suposo que per això encara no he rebentat, però no sé quan aguantaré) Doncs això, resumint, que no sé què fer. Estic atrapat i em sento vuit. No puc sortir i això comporta que no pugui viure la vida que voldria. Em sento sol a l'arribar a casa i hi ha molt mal rollo. I crec que he de fer algo per canviar-ho perquè si no, no sé què pot passar.
Moltes gràcies de debò. Sou unes cracks. Gràcies.
Laura Centellas Data: 23/03/2021 10:57
Hola!
Gràcies per la teva consulta i per explicar-nos tan detalladament el que es passa.
Intentarem anar per pams sense excedir-nos gaire en la llargada.
Escola:
La frustració sovint apareix quan les expectatives no són realistes, potser és el moment que valoris els teus objectius, i que observis si son realistes, si realment pots treure’t els tres diplomes alhora o si cal que reavaluis la situació.
Pel que fa a la decisió sobre el què vols estudiar d’aquí un curs i mig, encara no l'has de prendre, oi? Doncs ves mirant quines ofertes educatives hi ha i ves seleccionant quins són els camps que t'interessen. Descartant els que no t'interessen, ja estàs començant a fer la selecció. I si t’equivoques, no passa res, sempre podràs canviar de carrera.
Casa:
Des d'aquí et suggerim que busquis un moment de tranquil·litat amb la família i parlis amb els teus pares des de l'empatia: què els preocupa? Què els fa por? Què és important per ells? Què esperen de tu? Potser a partir d'aquestes respostes podràs trobar escletxes on donar la teva opinió i exposar la teva situació, les teves necessitats i com et sents.. Si parleu des del cor, des de com us sentiu i què us agradaria de l'altra persona, us serà més fàcil arribar a acords. L'important és que les dues parts us sentiu escoltades i validades. Des d'aquí podreu negociar molt millor. Cal que trobis un equilibri entre les estones de lleure i les estones d’estudi.
Per ells és difícil acceptar que et fas gran. Dona’ls temps i pistes obre com tractar-te.
Si amb el teu pare et costa tenir aquest tipus de conversa, busca recolzament en algun altre familiar, mare, avis, tiets...
Amor:
No tinguis pressa per beure, per sortir de festa, per fer un petó... no hi ha una edat “bona” per fer aquestes coses. I tranquil que no fas tard ni se’t passarà la teva oportunitat per tenir el primer petó.
Esperem haver pogut ajudar-te una mica. Aquí estem sempre que ho necessitis
Una abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Mundó, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
