No sé per què estic fent això, però necessito treure'm-ho de sobre i tan sols se m'ha acudit aquest lloc.
Tinc molts problemes amb mi mateix.
Quan era petit era molt mogut i sempre queia malament, encara que nomes ho puc dir a través de com em veien els altres, ja que no recordo practicament res del passat.
A segon em vaig canviar d'escola, i al ser xinesa i tenir una personalitat que , segons em diuen, pegava a la gent i cridava molt, em van molestar. No recordo gaire, però va ser nomes insults i sobretot distanciament social. L'unica cosa que recordo es que la meva personalitat va canviar completament entre el buit que tinc de tercer a primer de la ESO.
Ara fa poc, la meva millor amiga, amb qui sortia, em va deixar pel meu aniversari. No puc dir que no em molestes, però no puc evitar pensar que podria haver fet més en la relació, ja que sóc molt apatic i no sento que em preocupi dels altres com ells voldrien.
Per un altre costat, tinc molt baixa autoestima i no m'agrado. No estic segur sobre la meva orientació sexual i fins hi tot dubto del meu genere.
Els meus pares em controlen massa, però no és de forma exagerada, sino com uns pares normals.
No puc evitar pensar que tot acaba sent culpa meva. Sempre m:'ho diuen. Que soc massa sensible. Que em molesto massa de pressa....
Tambe tinc molta por de la gent. No m'agrada confiar, i em preocupa molt el que pensin de mí. Temo la traicio, espero el mal de tothom. No confio en ser capaç de viure com a adult. A seguir els estudis. Pero segueixo.
Nomes en anonimat, com ara, a traves de videojocs i reds socials puc ser jo mateix.
Aquests ultims dos anys he tingut constantment pensaments suicides, i cada cop em tanci més i més en la meva habitació i el meu món imaginari, on sóc qui vull ser.
Pero els meus pares no ho veuen, i jo no puc dir-li a ningú, i cada cop que m'obliguen a sortir em treuen del meu ”refugi”, per dir-ho així.
Vull buscar ajuda, però em zento atrapat. El món aue m'he creat durant tot aquest temps serà destruit si demano ajuda obertament, i el que vull fer és impossible, m'ho impedirien. I la meva ment només troba fugida en suicidar-me, però tampoc puc, pq no vull fer mal als que em rodejen
Em sento empresonada, com si m'estiressin en diferents direccions cada dia que sóc conscient. I ho he de resistir sol. Perque sino la raó per la que encara puc resistir desapareixera.
I potser això sona massa cutre però m'agrada escriure.
I crec que més que buscant consell estic desfogant-me 😂
En fi, si llegiu fins al final seria increíble i gràcies per molestar-vos a fer-ho
Laura Centellas Data: 12/04/2021 10:00
Hola,
Gràcies per compartir amb nosaltres els teus sentiments. A vegades, el fet d’expressar com ens sentim és totalment alliberador, i d’aquesta manera alleugerim el pes de la motxilla.
Si t’agrada escriure, aprofita-ho, escriu i expressa com et sents a través de l’escriptura, és una manera molt alliberadora.
D’altra banda et recomanem que puguis parlar amb la teva família, que els puguis exposar aquestes coses que et passen, aquesta dificultat per empatitzar o per cuidar de les relacions, aquesta dificultat per saber qui ets, la sensibilitat excessiva... si ells veuen que hi ha alguna cosa concreta en la que necessites ajuda potser els és mes fàcil de poder acompanyar-te a buscar a una professional de la psicologia.
I per últim, una petita pregunta per què en puguis reflexionar. El món que t’has creat en el que estàs atrapat et permet ser feliç? Si no és així, per què el vols mantenir?
Et mereixes ser feliç i sentir-te bé, però per aconseguir-ho potser necessites ajuda
Nosaltres seguim aquí si ho necessites.
Una abraçada molt forta!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Mundó, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
