La meva vida es una tortura

No puc, no pic, tinc ganes de ferme mal de autolesionar me de tallarme, però el meu cervell no es capaç. Portava mes de un mes volent plorar molt i molt però les llàgrimes no sortien tot es quedave interioritzat fent un forat cada cop mes i mes gran trencant-me. Finalment ahir vaig plorar bastant i avui també i ara em sento molt millor.
Però perquè em sento així com una merda si sempre m’he esforçat per encaixar i la gent només em veu com la tia que treu bones notes i es bona nena pero no saben el que em tinc d’esforçar per treure excelents i no saben que jo en realistat de bona nena no en tinc res…
Estic cansada que la majoria per no dir totes les ties del meu pobles es maquillin, es tapin els grans i les imperfeccions, vesteixin amb roba de “moda” i extremada per destacar per ser populars i reconegudes. I jo joder jo no em maquillo mai perquè es com ocultar com ets en realitat porto roba que ningú porte…
Fins i tot la meva millor amiga es així i ns com ho poden fer, jo no puc ni posar una foto meva actual a les xarxes socials, en tinc una del 2018… i es que cada cop em tiro una foto em vec molt fea, cada cop que em miro al mirall em vec gorda (tot i estar be), pero abans no ere així, a principis d’any em vaig començar a fer autobullyng dient-me gorda, fea, rara, i tot de coses horribles. Vaig començar conducta TCA i ningú ho sap, ningú ha notat res perquè no li importo a ningú. Soc una puta rara que fa coses que els altres no fan i intente fer les coses que fan els altres, copiar-los per encaixar, pero no ho faig mentre tots recorden el nom de la meva amiga que va arribar fa 3anys ningú rexorde el meu i ens coneixem tots des-de que eren bebes. L meva amiga llige s mi ni em miren a la cara. Això m’ha provocat inseguretats i odiar com soc al meu cap soc perfecta però quan em vec sento Ascó de jo mateixa i intento estar guapa però sense deixar de ser jo, sense deixar de ser lleial a la meva personalitat però, quina merda de personalitat que m’ha portat a que fa uns anys aprova i sentia que la gent no l’escoltava o passava i ara no parlo només quan es necessari, m’he tornat asocial, per por a no ser desitjada, però ja se que no ho soc.

He passat un any molt dur, he perdut al meu padrí i he passat gana, no perquè em faltes el menja sinó perquè ho he decidit jo, per ser guapa, per encaixar

Bueno com que he plorat escrivint això m’he degut saltar alguna paraula o l’he escrita malament però espero que el missatge arribi be

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!