Hola,
La cosa és que, sempre he tingut una infància feliç, era de les nenes que mai paren de xerrar i era molt extrovertida.
Però a 5è de primària,em vaig enfadar amb les que tenia de "millors amigues", i aquestes em van girar a tota la classe en contra meva (literalment, ja que una mare li va explicar al meu pare que al seu fill li estaven fent triar entre a mi o a elles) i naturalment, anaven la majoria amb elles. Em criticaven i em deixaven de banda. Em sentia tan però tan sola... Em recordo un dia, al pati, vaig acabar a la falda de la profe plorant, super disgustada.En teoria ja ho vam solucionar, el tipic de parlar amb la profe i tal, encara que aquesta baralla va durar més d'1 any, però quan ho torno a pensar avui en dia... em poso a plorar com em passava abans, als 10-11 anys, quan m'ho fèien, i m'ha quedat com un trauma, que encara no he superat. Era com assetgament psicològic, o n'estic fent un gra massa?
A mes, la única persona que em va ajudar en aquell moment, i que ara anem juntes a l'insti, es va enfadar amb mi nose perquè segons ella perquè "he canviat en els últims 3 anys", i que em posa en cara que ella em va defensar aquells dies, tipo si ens enfadem o algo , o li dicc q no en alguna cosa, un dia em va dir: a sobre que et vaig defensar a l'escola... em podria haver unit al seu grupet... però no et vaig deixar sola, eh? I m'estic començant a adonar que s'està convertint en tòxica... Però sembla com si li hagués d'agraïr durant tota la vida, que hagues sigut tan bona amiga en aquells dies...
Després de finals de primaria, 5è, 6è, ja no soc tant oberta. Els meus pares em diuen que que em passa, que estic canviada (tot s'ha de dir que ja ho sabien, això, van parlar amb la mestre i tot).
no sé pas pq ho explico, però així em desofego.
PD. Gràcies per escoltarme
Laura Centellas Data: 26/07/2021 10:00
Hola!
Escriure és una de les grans estratègies per buidar el malestar, així que endavant! Ens agrada saber que us sentiu còmodes per explicar com us sentiu.
No tenim prou informació per saber si es tractava d'assetjament o no, però sí que podem dir que viure això és molt dolorós. La sensació de sentir que les persones del teu entorn (la teva classe) està en contra teva...
És natural que encara puguis tenir dies en qùe et fa mal aquesta història. Si sents que no ho has pogut païr del tot i que t'està afectant en el teu dia a dia, et recomanem que en parlis amb la teva família i que demanis ajuda professional. S'ha de poder curar aquest dolor.
Pel que fa a la teva amiga, potser hauràs de parlar amb ella sobre com et sents. Li pots dir que li agraeixes moltíssim el que va fer (que és la veritat), però que sents que estàs en deute amb ella. Parleu-ne i, si totes dues voleu, busqueu la manera de sentir que esteu en igualtat de condicions. És bàsic per poder tenir una amistat sincera i honesta.
Pel que fa al teu caràcter, el tens, no ho oblidis. El que passa que ara està una mica "amagat". Quan vagis recuperant la confiança veuràs com aniràs recuperant l'extroversió ;)
Una abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
