La veritat és que escriure això no em fa sentir gaire bé i tampoc sé si realment és una pèrdua de temps per vosaltres així que demano perdó per avançat.
Sonarà dramàtic, però és com si fés temps que la vida m'avorreix, o al menys no em motiva tenir lliure albir.
Abans de que hi hagi confusions no he pensat en matar-me ni autolesionar-me en cap moment, no em crida l'atenció, tot i que tampoc sento que em faci por. Sóc conscient de la gent a qui li importo i agraeixo tot el que tinc, que no és poc.
Ara a l'estiu treballo 40 hores setmanals (encara que sigui una putada) en 2 feines diferents, durant el curs em parteixo els estudis i la feina. Faig esport, miro sèries, estudio alguna cosa autodidàcticament, etc.
Però quan no distrec la meva ment en alguna d'aquestes tasques no paro de pensar que voldria desaparèixer.
De fet sovint ni tan sols apareixo en els meus propis somnis i aquests resulten ser els millors.
Com ja he dit, no penso en el suïcidi, però tan de bo pogués viure lluny de tot i tothom, sense relacionar-me mai més amb ningú, encara que diguin que al cap de poc temps d'aïllament un es torna boig. Només ho faria però, i repeteixo, si ningú s'hagués de preocupar per mi.
Em relaciono amb companys* i tinc parella sentimental i sexual, però a vegades em resulta fins i tot frustrant.
De cares al món la gent simplement diu que sóc "molt independent", i fins i tot es considera que tinc funcions extrovertides, al punt d'egocèntriques. La realitat però és que a vegades ho engegaria tot a pastar.
Si és cert que pot ser que la pandèmia hagi fet sortir més a la superficie aquesta part de mi, per mi l'estat d'alarma va suposar un descans mental complet i quan vaig passar el Covid i per tant vaig estar 14 dies sense tenir interacció social amb cap humà (ni tan sols enviava WhatsApps de primeres, només responia a la gent perquè no es preocupéssin per si havia mort) va ser pràcticament tocar el cel.
Si per mi fós no tindria nom, ni edat, ni gènere...
A vegades penso que em passo amb la introspecció i per culpa d'això algú s'haurà hagut de menjar un text que sembla no dur a cap port.
Així que tornant al punt de la qüestió, què puc fer quan sento que m'avorreix viure al no tenir la ment ocupada?
Crec que és la millor metàfora que puc torbar, ¿però és una contradicció dir que m'agradaria ser un autòmat lliure? Hauria de trobar la manera de desfer-me d'aquests sentiments? Fins a quin punt està bé crear imatges utòpiques de la realitat en la meva imaginació?
*(no sé en quin punt d'una relació es comença a tractar d'amistat en lloc de simplement "companys" i dir això obertament ha ferit les sensibilitats de més d'un dels que s'autoanomenaven "amics" meus).
Gràcies per aquest espai, les consultes, si no són per la seguretat social, són cares i signifiquen que algú vegi a carn present com et sents. Quina angúnia...
A més, perdó per aquest monòleg pesat i repel·lent, suposo que al final tan sols sóc una criatura que es comença a disfressar d'adult.
Laura Centellas Data: 30/07/2021 09:51
Hola,
Gràcies per compartir-nos la teva situació amb aquest grau d'intimitat i introspecció.
Pel que expliques, sembla que la teva ment necessita estones de desconnexió. De posar-se en "off" socialment. I des d'aquí t'animem a fer-ho. És important conèixer-nos les necessitats per poder satisfer-les. La teva és la de parar i "amagar-te" del món. FES-HO. Digues que vas de vacances i et tanques a l'habitació, o agafes una tenda de campanya i vas a un camping uns dies o demanes a algú si et deixa estar uns dies al seu apartament.
Escolta't i fes el que necessitis.
Segurament tens aquests somnis i aquestes fantasies sense tu com a formula per satisfer la necessitat de solitud i introspecció. Hi ha moltes persones introvertides o amb alta sensibilitat que queden saturades del món on vivim i busquen espais de calma i amb pocs estímuls. No és res estrany, però no se'n parla. No s'enten aquesta necessitat de solitud si som uns éssers socials, oi?
Deixa de qüestionar com et sents, de pensar si és normal o no, i centra't a sentir, escoltar-te i cuidar-te. El pas a l'adultesa també porta tots aquests dubtes sobre el sentit de la vida, deixa que ressonin a dins teu. No t'ho qüestionis ni hi busquis explicacions, simplement accepta que estàs en un moment sense rumb fix. Observant i valorant per poder prendre decisions més endavant.
Una abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
