M'AUTOLESIONARE

Hola, la meva millor amiga aquest estiu va començar a anr a botellons i liar-se/f*llar-se amb/a cualsevol. Això va fer que ens distanciesam (al juliol qudavan allgun dia i al agost vaig dir a la merda no et vui veure), aixi que vaig pasar l'agost a a casa amb jo mateixa, mirant la tele, llegint, escolatant molta música, anat a la piscina, miman-me, en resum de relax (tenia conductes TCA i això em va ajudar a corregir-les).
Ara fa uns dies em vaig reconciliar amb ella i vam quedar com amigues. Avui hem començat l'inti i quan per fi jo em sentia a gust amb jo mateixa, ja no sentia aquell buit que portava a dintre desde'l maig sentia (a causa de les conductes TCA que portava fent desde'l febrer), pero ara aquell buit ha tornat pero no de la mateixa manera, ara ja torno a menjar amb normalitat i fins i tot he guanyat pes (i estic orgullosa de jo mateixa), tot i que abans no tenia ganes de res ni d'estar amb ningú, ara el que sento es un buit que em va des del coll fins la panxa, com abans, peró ara es com si necessites algú que m'apoyes, m'abraçes, esrtigues per mi, m'estimes, en resum tinc ganes de viure, pero a la vegada no.
Al insti avui he vist que en realitat ningú em coneix, tots tenen un idea equivocada de mi, de fet avui al donar el deures voluntaris d'estiu (tot i que havia tret excelent a tot) tots han dit clar ella sempre tan aplicada, i la companya de la vora m'ha dit pero tu que has fet aquest estiu?, jo me girat i he mira't fixo a la pissarra per no plorar, tia tu has estat vivint l'estiu, sortint amb els teus amics fins tard, viatjant, vivivnt la vida i jo he puto estat recuperant pes que ningú sabia que havia perdut, intentant tenir autoestima, intentant tenir amics, recuperant la felicitat que tu i tota la puta classe ha destrossat amb un comentari, ara el buit enacra es més gran, he vist lo sola i jodida que estic, pq estic trencada.
Ara fa res una hora estava al sofa amb ganes de plorar i pensant i que, i que pasarie si ara jo vaig al labavo i em faig uns talls, potser tindria d'esperar més a l'octubre pq ningú vegués els talls. I espero que ells mai sapiguin per tot el que estic passant, começar conductes TCA al febrer, al maig començar a sentir un buit, al juny no tenir ganes de sortir de casa no tenir ganes de menjar, al juliol intentar ocultar el teu cos, al agost recuperar-t'he i deixar de sentir aquell buit, peró tot començar el curs i estar menos d'una hora a casa ja estar plorant.

Una cosa que m'ha ajudat a recuperarm'he han sigut els llibre pq m'ajudaven a evadir la realitat i la música que m'acompanyava cada nit al plorar i al anar a dormir, unes cançons que m'han ajudat han sigut "I love it d'icona pop" amb la frase "i don't care" pq em donava força, "counting starts de One republic" que la seva melodia m'acompanyava al plorar i "Ojala de Beret" que em feia mal pero la frase "ojala nunca te abracen por última vez, hay tantos con quien estar pero no con quien ser" em reflexava amb ella, de fet crec, no sé, que si ara algú em donés una bona abraçada em posaria a plorar.

Dit tot això espero que em pogeu respondre el més aviat possiblre,
Gràcies per tot :)

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!