Al final moriré

Hola, sóc fruit de pares separats. La història és massa llarga però el final és que per voler que els dos estiguin contents he acabat fatal, hará cap dels dos em parla. La cosa és que sempre em pasa això, i ja no puc més. Fa poc m'he adonat que des de que vaig néixer pateixo maltracte psicològic. La meva mare només està contenta amb mi quan li he dit algo al meu pare. Ella és molt gelosa. Però no puc evitar fer tot el possible per intentar que estigui contenta i el meu pare ja està fins als nassos, en veritat és normal. Tinc molta ansietat per tots els drames que a vegades es fan per literalment qualsevol tema, tot és excusa per dir-me que li digui al meu pare qualsevol cosa. Alguna vegada li he plantat cara a la meva mare i el que sol passar després d'això és horrible. En conclusió, li he agafat pànic als enfados de la meva mare. A sobre és amb un que cada vegada que hi ha drama li diu a la meva mare que no li estimo i que mai l'he estimada. No sé però és un pes que cada dia em deixa més merda, sobretot al obrir el ulls tant tard al saber que porto tota la meva vida intentant fer feliços als altres, i quan no he volgut m'han dit egoista. No sé, jo vull ser normal... Que els meus únics problemes siguin les amistats o el Crush de la classe, vull preocuparme per coses de la meva edat. Cada dia tinc menys ganes de viure, he dit moltes vegades que em portin amb ajuda professional però ni cas. Necessito ajuda urgent o al final em moriré. També he de començar la uni l'any vinent i crec que pels drames que hi hauran al final no estudiaré.
Estic confosa perquè crec que mereixo ser feliç, tampoc ho he fet tant malament, crec que sóc bona persona. Ja sé que això és un tema molt delicat, mai ningú no m'ha pogut ajudar, i si li he intentat explicar a cap amic s'ha fotut de mi com intentant treure-li importància. És clar, que sabran aquells fills de merda sobre que són els problemes de veritat.

També he de dir ( no sé si és rellevant) que tinc bastants traumes infantils, la veritat molt absurds. Per exemple em dóna molta ansietat el soroll d'un mòbil vibrar perquè em recorda a quan de petita em posaven l'altaveu per escoltar les converses amb l'altre progenitor. A aquella edat li vaig agafar fàstic als aparells electrònics.
Bueno crec que no em deixo res, són moltes coses i segur que és un pal llegir.
Conclusió? Que m'expresso molt desordenadament jaja. I que estic feta una merda.
Ojo, amb tot això no vull dir que no estimi als meus pares, els estimo moltíssim i suposo que ells també a mí.
Un petó i moltes gràcies per l'esforç que feu al contestar totes aquestes consultes amb tant d'amor i paciència, sou unes campiones.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!