Hola molt bona tarda, gracies pel q feu pels adolescents per començar <3
El meu problema esq no se si demanar hora amb la psicològa que tenim al institut per parlar amb ella sobre un tema que em té tant preocupada, en fi no trobo les paraules per definirho:
Tinc pares molt molt estrictes, ho dic molt enserio i aquí us deixo les coses que per altres persones són normals i a casa vamos ni de conya, perdo per la paraula
1. No em deixen tenir la porta tancada de la meva habitació
2. No em deixen quedar, es igual la situació, com si es Nadal, com si es el meu aniversari, com si es fi de temporada d'exàmens. es igual el context
3. M'atabalen molt amb els estudis, i quan trec bones notes, 8,9 o 7 als exàmens no em diuen res, sembla irònic no?
4. Evidenment no em deixen vestir com jo vull6. , ni mot menys tenyir-me el cabell
5. Si em pilles parlant amb un noi. per molt que fós un amic de tota la vida que ells inclus coneixen, ufff brutal, em treuen el mòvil, i em tenen mol mes vigilada
6. Un cop el meu pare es va posar a perseguir-me a veure on anava quan habia quedat amb amigues, tenia 12 anys, ara tinc 16, fa el mateix
7. Si vull fer excercici o sortir a córrer i mantenir una bona salut? impossible, no surtu sense el meu germà (es menor per 3 anys, i no per temes masclistes, a ell li diuen el mateix)
8. Tinc TDAH i no ho tenen mai en compte, coses que son un repte per mi com no deixar les sabates tirades o no despistar.me constantment, em diu la meva mare que estic boja i que em tornaré més boja
9. No em deixen maquillar-me, tenint 16 anys, quedar com ja he dit
10. La meva mare no para de comparar-me amb altres noies, i no para de criticar-me, tant a les esquenes com cara a cara
Aixi i infinitats de coses. I sabeu què? no m'he suicidat encara per què sóc creient, i en la meva religió el suicidi es un pecat, però us juro, que si no ho fós, o no sigués creient o : m'hagués tirat de la finestra del lavabo, m'hagués prés moltes pastilles de no sé que, m'hagués enterrat un objecte afilat al malic i moltes més coses que vaig estar a punt de fer però per temes religiosos no ho he fet. Vull morir, no vull seguir aquí, sóc una desgraciada, per moolt que em quedi estudiant sempre suspenc, per molt que m'esforci en fer amics sempre hi ha algú que em fereix, però sens dubte el que més mal em fa, són els meus pares i SOBRETOT la meva mare, sobretot.
Vull acabar ja amb aquest sufriment pero tranquils, que suïcidar-me no ho faré per el motiu que ja us e dit. Mai aconseguiré ser feliç perquè tinc traumes que mai curaràn, com quan vaig estar per un pél de ser segrestada, quan vaig quedar-me atrapada en un ascensor durant 4 hores, (erem 15 als ascensor), quan vaig patir un bullying molt fort, quan m'odiava a mi mateixa per tenir el físic que tenia, per quan em van amenaçar amb un ganivet de mitj metre, quan no tenia amics perque quan tothom quedava per anar al cine, jo em quedava a casa plorant. Sóc una desgraciada i punt. que ja no se que fer, no se si fugir, no se si queixarme amb algun adult, no ho ´se, soc una adolescent i tinc dret a sortir ni que fós aqui al costat, la mevacasa es una presó
Sempre m'imagino que estic morta i deixo una carta a me mare
1. per la teva culpa no tinc amics
2. per la teva culpa tinc traumes
3. per la teva culpa ploro cada nit
4. per la teva culpa ara no estic
5. per la teva culpa sem passava sempre la ment suïcidarme i gràcies ho has aconseguit
6. per la teva culpa aquella nena se li va canviar el somriure de la cara per una cara de amargada com tu dius
7. i si hagués tingut fills, la última manera de educar-los sería fer-ho com ho vas fer tu
8. no tens cor ni molt menys empatía
9. plasmes en mi les teves inseguretats i traumes de petita
una cosa he de aclarar i es que la meva mare ha tingut una infància molt molt dura i m'imagino que no vol que em passi el que li va passar amb ella, però no és just, estem en épocas diferents. contextos diferents, no es just...
Laura Centellas Data: 03/12/2021 13:11
Hola!
Entenem la teva desesperació i la sensació que la teva vida és una gàbia. És natural el desig que sents de sortir i quedar amb altres persones, i també és natural la por que tenen els teus pares que et passi alguna cosa.
Totes aquestes restriccions intenten protegir-te, són per amor.
Des d'aquí t'animem a comentar-ho amb la psicòloga de l'Institut i que trobeu la manera de parlar amb els teus pares, a veure si podeu pactar petits canvis en la vostra dinàmica familiar.
És important que pugueu parlar, que pugueu pactar i que cediu per les dues bandes ;)
Una abraçada!
Escriu-nos i ens expliques com ha anat amb la psicòloga de l'institut.
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
