No sé qui sóc

Holaa! Moltes gràcies x aquest servei!! Em sembla impresionant.

Us escric pq fa moolt de temps q sento q no sé qui sóc, com que no tinc una identitat, alguna cosa a que aferrar-me per definir-me... Si em pregunten com et defineixes, no sabrua contestar. I a més ara, fa poc, a causa de que em sentia molt malament i perduda el meu pare em va portar al psicòleg i em van diagnosticar AACC ( el meu pare també ho va descobrir llavors i va ser com wtf jaja)

Es com que he fet mil coses diferents al llarg de la meva vida: Violoncel, cant, teatre, patinatge artisic, també he escrit i he guanyat coses... pro sempre decidia canviar d'activitat pq pensava q no era el q "buscava en la meva vida"
Això en quant a activitats, pq la meva vida diguem "social" sempre ha estat molt limitada... Desde ben petita he tingut 4 amics contats, pq sempre he estat molt timida, i sempre m'he sentit diferent... Després a l'institut sempre em vaig sentir malament, a nivell social i d'autoestima, vaig juntarme amb qui vaig poder, mai sentint-me jo mateixa... Perque sentia q si sóc jo mateixa ningú m'acceptava. Era com q jo m'adaptava amb qui anés, i tothom em veia com la "llesta" i la timida i poc més...

I tot i que em sentia fatal, doncs jo seguia fingint. I el pitjor es q sempre ajudava a la gent amb els estudis pq em feia sentir bé pro al final mai s'em tornava res, només era això, la noia de bones notes que ajudava als demés.

Per si fos poc, la meva relació amb ma mare (els meus pares es van separar quan tenia 7 anys) no va molt enllà, i amb la dona del meu pare (amb qui no suporto) encara pitjor... M'he pasat l'adolescencia anat d'una casa a l'altre, sense estar a gust en ninguna, pq en una estava ma mare (que va passar per una malaltia mental el qual em va afectat molt) i quan estava a casa seva, d'alguna manera em vaig responsabliltzar de mi mateixa i de la meva germana petita... pq ella no ens cuidava. I tot i que deuria haver estat teoricament millor a casa el meu pare, preferia estar a casa ma mare pq sentia q tenia "plena llibertat" per fer el que vulgues, quan tampoc era així... Bàsicament cuinava, pq "m'agradava molt" i ns q feia.. jugar a videojocs tmb molt.

I clar... ara doncs tinc depressió. Pq tinc gairebé 18 anys i no sé qui sóc... No tinc cap amistat amb qui em senti agust (de fet n'he perdut moltissimes per sentir-me així, malament...), a la meva clase simplement estic callada o m'apropo a la gent a escoltar, i quan parlo em sento completament ignorada... com q a ningú li importa el q dic. Fa temps vaig començar a pensar que tenia fòbia social o alguna cosa així, sobretot aquest estiu quan vaig anar a un camp de treball i ho vaig passar fatal pq no sabia com adaptar-me al grup, no sabia que explicar al no saber qui sóc, i per si fos poc em vaig pillar moltissim d'un noi i em sembla que jo tmb li agradava pq va estar intentant parlar amb mi pro jo em bloqueixava i no sabia q dirli... Així que em vaig apartar i la resta d'estiu vaig estar molt deprimida per ell...
Això a fet que no tingui cap mena de motivació per estudiar (els profes s'han començat a preocupar x mi pq sempre he tret molt bones notes) i clar estic a segon de batx, i teoricament he d'escollir carrera i no tinc ni punyetera idea de que vull estudiar... Sempre ha estat x mi molt important els estudis i anar a la universitat em feia molta ilusió i sobretot esperança x anar a un lloc on ningú em coneixés i començar de nou sent jo mateixa... Pro esq no sé qui és aquest "jo mateixa"!! Sempre fingeixo... Fingeixo estar feliç quan no ho estic... M'esti planteixant estudiar psicologia simplement x entendrem a mi mateixa, ja que realment ja no tinc somnis

Perdó pel barbullo pro esq tinc com una gran bola a dins i ns com treure-la... Res em fa especial ilusió i tampoc sé com expressar tot això a ningú, ja que no sé expressar-me gaire bé amb paraules...

Intento no donar-li gaire importancia a lo de les Altes Capacitats, pq total i ara de q em serviran... Pq el meu pare també a patit molt a la seva vida per no saber-ho. I tot i que me l'estimo moltissim, es nota q ell tampoc sap expressar-se molt bé ja que les nostres converses són en plan, ns... Jaja i buenu.

En conclusió: Com puc tirar endevant, ferme una identitat, saber qui sóc i construir-me una autoestima després de tantes voltes que ha fet la meva vida i no estar simplement sempre cap a qui i cap allà sense aferrar-me a res... i el pitjor és q ara em ve la sele i tot i es com q en el fons me les suda i només vull quedar-me al meu llit... Ns si em podreu dir alguna cosa concreta amb tota l'informació que us he donat.

Gràcies x aquest espai de desfogament,

Una abraçada.

--

La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!