Hola!
Acceptar la malaltia d'una persona que estimem és difícil... i molt dolorós. Apareix la vulnerabilitat, la por a perdre aquella persona i ens és més fàcil ignorar-ho o minimitzar la gravetat.
No sabem què passarà amb el teu pare, però la teva mare té molta raó. És important poder-ho compartir en entorns del nostre dia a dia, que ens puguin acollir i amb els que ens puguem recolzar. Viure durant 10 anys amb por a perdre el teu pare és una càrrega molt gran i mereixes una mica de descans.
Hi ha una especialitat de la psicologia dedicada a l'atenció a persones malaltes de càncer i als seus familiars. S'anomena psicooncologia. Potser pots fer alguna sessió amb algú amb aquesta especialitat.
Tot i així, per començar a treballar-ho una mica, pots explicar-ho a algú de la universitat i podràs veure la seva reacció. Veuràs que és millor del que creus.
Més endavant, també seria interessant que puguessis tenir alguna conversa amb el teu pare sobre la seva vida, sobre els seus somnis i els seus desitjos. Son converses molt boniques i que no sorgeixen fàcilment. Això vol dir que hem de buscar el moment i treure el tema, no podem esperar que apareguin "espontàniament".
Sentim molt que estiguis vivint aquesta situació familiar i que faci tants anys que portes aquesta por a dins. Nosaltres seguim aquí, escriu-nos sempre que ho necessitis.
Una abraçada!
--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la
Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
