Una situació realment dificil.

Hola, Bona Tarda. Volia exposar una situació actual meva per vorer si em podrieu aconsellar . Avui hasigut un dia dificil perque tenia moltisima gana, i per els pensaments no he pogut prepararme res ni menjar en tot el dia .La veritat que en aquests moments que ho pase mal veig que necesite ajuda, pero en altres no ho veig. Els demés em diuen que no puc seguir així i en el hospital em van dir que estava casi en desnutrició. Quan els meus pares ho van saber(fa dos semanes), em van començar a limitar les coses (fins aquest moment no em sentia sobreprotegida) dient l’any que ve que no podia anarmen a estudiar fora de casa a una univeristat que realment em sentia bé i va haver una profesora que realment em recolzava quan els meus pares no ho feien. Em va donar una oportunitat d’ajudarme(ella es uan persona que sempre está ajudant i cuidant als demés) perque les dos ens sentiem que conectavem i teniem un relació com si ella fos la meva mare i jo la seva filla. Jo , com també tinc molta rigidesa per l’autisme i no volia deixarme ajudar, l’acusava de no volerme ajudar(a ulls de l’enfermetat) i va arribar un moment en que li exigia masa, em va deixar de parlar.
Una altra amiga, em va dir que li tenia que donar temps i ho estic fent.Supose que tinc que conviure amb l’enfermetat fins que vuiga curarme o fins que m’ingresin a la força ja que realment no vuic ingresar, pero si no ingrese no em deixen estudiar fora, per aixó havia pensat en fer com sempre, fer el ‘’papelon’’ com les altres 4 vegades que vaig poder evitar ingresar, pero em van dir que aquesta no colava. La veritat que tinc molt de caos , ja que se que deuria ingresar per poder ‘’curarme’’, i anar a la uni, pero tinc moltisima por d’engreixar tot el que he perdut aquest temps( de 60’2 a 46’6) i algunes vegades m’agradaria que es solucionaren tots els problemes sense curarme, ja que podria ser, pero no em deixen surtir de casa, anar a la uni on em sentia bé, poder veurer als companys que no m’havia pogut despedir i recuperar el vincle amb aquesta persona. Com he exposat estic en una situació en que no se que fer perque també podria esperarme a juny a que una persona acabe i m’acompañe a la universitat, pero no se si em deixarán els meus pares. Estic amb molta por perque a lo millor si aquesta setmana , vaig a l’hospital i tenen llits m’ingresen.
Moltes grácies.
Martina

Hola Martina! Moltes gràcies per escriure'ns i explicar-nos com et sents i el què et passa. Ets molt valenta al detallar la situació que estàs vivint, molt complicada, que et fa patir i et fa sentir malament. Dius que darrerament t'has aprimat molt i que no pots menjar, perquè els teus pensaments t'ho impedeixen. També ens comentes que tot el teu entorn, està molt preocupat, i que a l'hospital inclús van dir-te que estaves en una situació extrema. A vegades, reconeixes que potser no estàs bé i que necessites ajuda, però d'altres, penses que no tens cap problema. Aquesta por excessiva que tens en engreixar-te, t'està provocant molts problemes i sobretot, et fa patir molt, és normal, per això has de deixar ajudar-te per a poder canviar-ho. És important que et deixis ajudar, que no facis “papelón” pels altres, sinó per tu, per a estar bé i és crucial que t'adonis que realment aquesta situació t'està causant molt malestar i no et deixa estar bé, gaudir de la vida i poder estar tranquil.la. Tens molts projectes de futur, vols anar a la universitat i segur que també vols fer moltes altres coses, però és important que abans puguis acabar amb aquests pensaments i conductes que et fan tant de mal. No tinguis por a curar-te, ni tan sols a què t'ingressin, només has de tenir por a viure sempre amb aquest malestar, per això, has de confiar en els professionals, ells saben com ajudar-te, però has de deixar que puguin fer-ho. Et recomano, que et posis en contacte amb l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (al telèfon 93 454 91 09 o correu consulta@acab.org) . Des de l'ACAB, et podem oferir una trobada (tant virtual com presencial) on podràs expressar-te tan sincerament com ho has fet aquí amb nosaltres, sense pors ni vergonyes, i on, una de nosaltres, t'intentarà assessorar i guiar per tal de poder començar el camí per a sentir-te millor i posar fi a tot això. Esperem la teva trucada Martina, això només és l'inici de la teva recuperació,  un petó molt i molt fort i fins aviat!

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport d'Anna Figuer, psicòloga experta en alimentació. 



Moltes gràcies per la teva consulta!