No se com sortiré d’aqui

Fa menys d’un mes que em van diagnostica tca, anorexia.
Aquest any a s’et dificil per mi ja que he tingut que viure molts canvis que en teoria havian de fer que la meva vida millores i tot i que algun canvi m’ha anat molt bé d’altres no vaig saber com gestionar-los i això em va fer que començes a tenir atacs d’ansietat, angoixa, pors…. Em vaig començar a Pusa molta pressió a mi mateixa ja que volia ser la millor en tot, la millor amiga, la millor jugan a bàsquet, la millor filla, sempre he volgut tenir el cos perfecte , agrada a tothom (aixo es una cosa que em passa desde que soc petita)

Vaig començar anar el psicolag perq m’ajudes a gestionar tot el que m’enguixava , aquesta pressió que em posava a mi mateixa… però va haver un moment que em vaig començar a sentir culpable per sentir-me com em sentia perque pensava que no estava Aprofitan aquest canvi que en teoria m’havia de ajudar anar a millor i vaig començar a dir que ja estava bé i que ja no necessitava mes ajuda de psicolags ni de ningú . Aquí va se quan la vaig caga perq llavors vaig començar a menjar-me tots els problemes que tenia jo sola, m’ho callava tot per mi i devant de tota l’altre gent feia veure que estava súper bé .
Arrel de tot això van començar els meus problemes amb el menjar, em vaig començar a mirar el mirall i veurem mes grassa que abans vaig començar a veure que m’habia engreixat respecta l’any passat i vaig començar a restringir menjar a fer cada dia esport anar el gym … el principi o feia numes per poder-me veure millor i pensava que quan u aconseguís pues ja podria torna a menjar “normal” però no, cada vegada amb vaig començar a obsaciona mes i vaig començar a deixa de menjar coses que abans m’encantavan com la pizza, crussants, gelats… i numes menjava coses “sanes” . Cada vegada aquesta por de engreixarme s’anava fen mes gran fins que he acabat que no soc capassa de menjar gairebé res i si menjo ràpidament he de fer esport .

Quan els i vaig dir els meus pares em va custa molt de acceptar que tenia Un problema però o vaig fer perq un dia vaig perdre un partit de bàsquet molt important i jo em sentia fatal perq sentia que habia jugat fatal i el meu entrenador em va venir i em va pregunta si estava menjan bé , dormit Be i q deixes de anar el gym perq havia notat q el meu rendiment havia baixat i clar jo allà Vaig dir ostia que tot això ja m’està afectant amb la cosa que mes m’agrada del mon …. I em molta por, frustració de haver de acceptar que tenia un problema i sentin-me una fracasada els i vaig començar a explica tot els meus pares i em van fer torna anar al psicolag.

Tens un TCA ,anorexia, això es el que em va dir la psicoluga, em vaig queda xucada , no m’ho creia, perque he acabat aixi… els meus pares també es van queda en xoc, em vaig sentir fatal per fer-lis això … després d’aquest diagnòstic no puc dir que he millorat me sentit encara pitjor i ara ja m’han dit que m’ingrassarian a l’hospital perque he baixat molt de pes. La cosa es que una part de mi es conscient d’això que em passa però un altre no u vol acceptar i em va dient que estic bé i que no em pasa re , es com que m’agrada tenir la sensació de menjar però no menjar no se em sento una mica boja dien això però esq es aixi. Em costa molt dir la veritat , menteixo molt els meus pares dient-lis que he menjat quan no o he fet , menteixo a la Psicologa dient-li que ja Em sento millor quan en veritat em sento pitjor, no puc para de mentir i de sentir-me fatal per fer-ho…

No se com fer-ho per sortir d’aquí , em fa molta por haber d’ingressar i no se si això em servirà d’algú a mes ara es estiu i en teoria l’estiu es per pasar-ho bé i estic tenin el pitjo estiu de la meva vida, m’estic sentint molt sola, no tinc casi mai plans per fer em pasu el dia tencada a casa…
I de veritat q tinc molta por, estic cansada i cada vegada tinc menys ganes de fer coses. Una part de mi es vol recupera i l’altre no em deixa…

I això seria una mica tot No se perq us escric tot això, i ser q he escrit molt però necessitava desfogar-me , soc una experta en guardar-me tot el que sento per mi i escriure M’ajuda una mica …. Perdo per tot aquest gran text pero si em podeu dir alguna cosa per ajudar-me que ser que o fareu perq sempre que us he escrit meu ajudat aixi que moltes gracies:)

Hola maca, moltes gràcies per contactar amb nosaltres i expressar-nos tan sincerament tot el que sents i això que t'està passant. M'agradaria felicitar-te per aquesta sinceritat i la valentia que has tingut al exposar-nos la situació tal qual la sents, ja que sovint no és fàcil poder explicar aquestes coses. Entenem que tot això t'està afectant moltíssim i que et genera molt patiment i malestar, per això necessitem que et deixis ajudar. No et sentis boja ni pensis que estàs fallant als teus pares, aquesta malaltia és molt traidora i enganyosa i de vegades et fpot fer creure que estàs bé, que no necessites ajuda, que estàs fent patir als teus pares, etc. tot el que sigui per a poder boicotejar i allunyar la possibilitat d'acabar amb ella. És crucial que puguis ser tan sincera amb els teus pares i amb els especialistes com ho has estat amb nosaltres, perquè ells són qui poden fer que puguis sentir-te bé i deixar enrere tot aquest malestar. Així que si us plau, no diguis mentides, no emmascaris el teu dolor, dona-li la importància que té aquest patiment que arrossegues i segur que junts, podreu combatre aquest monstre. Clar que necessites desfogar-te, però com et dic, has de fer-ho amb els especialistes, ells són qui realment poden ajudar-te a canviar tot això que et passa. Per això necessitem que demostris aquesta fortalesa i valentia també amb ells, explica'ls la realitat de com et sents i tot el que ens has explicat a nosaltres. No tinguis por a ingressar-te, si és el que creuen que et convé, mira-ho com una oportunitat per tal de canviar tota aquesta situació que et provoca tant de patiment i dolor i poder iniciar el camí per a acabar amb aquesta malaltia. Has de poder i voler estar bé, feliç, estar tranquil.la, gaudir de les coses que t'agraden (comentes que t'apassiona el bàsquet) i no has de deixar que aquestes pors i pensaments que et provoquen la malaltia superin les ganes de tornar a sentir-te bé. Tampoc vull que sentis que falles als teus pares o que els faràs patir, ells t'estimen, volen el millor per a tu i que no pateixis, és per això que agraïran que puguis obrir-te i ser sincera per així buscar la manera de poder ajudar-te millor. Has de tenir confiança, primer de tot, en tu, perquè ets capaç de sortir d'això, i segon, confiar en els especialistes, juntament amb la teva família són parts fonamentals del procés de recuperació. Si creus que als teus pares els pot interessar, comenta'ls-hi que poden contactar amb l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (consulta@acab.org), i des d'allà,  rebran acompanyament i assessorament per poder portar aquesta situació de la millor manera. Una abraçada molt i molt forta!
--


La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport d'Anna Figuer, psicòloga experta en alimentació. 



Moltes gràcies per la teva consulta!