Ho he intentat tot

Hola, aviso que serà una consulta molt llarga i trista, ho sento, però ho necessito. Intentaré començar suau…

Per una mica de context, acabo de fer 17 anys i estic fent 1r de Batx d'humanitats. Ho vaig escollir perquè mai m'han agradat les ciències, ni mates, ni física, ni bio, ni tecno... res de tot això. I com que en canvi m'agrada la literatura i filo (tot i que filo és obligatòria igualment), vaig pensar que humanitats seria per mi. L'artístic tampoc era per mi perquè no sé dibuixar i tot i que sí que crec que sóc creativa (en certa mesura), dibuix tècnic i tot això tampoc és per mi. No m'ha agradat mai estudiar, de fet he passat els cursos sense saber que hi havia un examen el dia següent amb força bona nota. Però posar-me davant un paper m'ha costat moltíssim, i ara que estic a Batxillerat en pago les conseqüències, perquè tret de lite i filo, estudiar la resta se'm fa molt pesat. Sempre ho deixo per l'últim moment i m'agobio, i tot i que de moment m'ho estic traient tot, sé que acabaré tenint un problema. Precisament, com que sabia que estudiar no és gaire per mi, el curs passat, a 4rt d'ESO, estava considerant fer FP. El que passa és que els meus pares no volien, deien que amb les meves notes havia de fer batxillerat i una carrera. Tampoc vaig trobar cap FP de grau mitjà que m'agradi. Total, que vaig entrar a Batx d'humanitats per "descarte" una mica.

Ho vaig passar molt malament a finals del curs passat perquè no volia deixar l'ESO. He estat molt feliç, molt, durant aquests 4 anys. No he hagut d'estudiar pràcticament gens, els professors parlaven amb mi i eren molt propers, tenia dues amigues més o menys properes... em feia molta il·lusió anar a l'escola. De fet, era el meu refugi, perquè a casa hi va haver molts problemes. No acabaria mai si hagués d'explicar tot el que va passar a 4rt d'ESO a casa meva, però en resum, el meu pare va agafar la baixa per un trastorn d'ansietat durant molts mesos. Ell odia la seva feina. I la meva mare també, però diu que prefereix treballar abans que no tenir res a fer i pensar en com d'infeliç és. Així, literalment, m'ho va dir. I també que no hauria estat mare si hagués sabut que li sortiria així. "Així", vol dir que sóc una nena amb idees molt progressistes. Jo ni tan sols estic segura de la meva orientació sexual, i les meves dues amigues de l'ESO eren una marroquina i l'altra gitana, i la meva mare em deia que no sé què vull fer amb aquestes amigues. També m'ha dit que ningú m'estimarà mai. M'ha dit coses que no oblidaré mai. M'ha cridat fins i tot veient com estava tremolant i no ha parat. I normalment ho ha fet sense que el meu pare estigués davant, però alguna vegada amb coses més fluixes ell sí que estava i ha recolzat a la meva mare com un gosset que té por de que l'abandoni. El meu pare havent deixat de parlar amb els seus pares i el seu germà, li van treure l'herència i té un sou baix. Sense la meva mare, el meu pare no té on anar, i la meva mare ho aprofita i també es passa molt amb ell. La meva mare és dolenta? No ho sé. Va tenir una infància extremadament dura i ha viscut situacions traumàtiques molt fortes. Ella diu que ara tots som de vidre i que ningú aguantaria el que va viure ella. Entenc que ho va passar molt malament, però no justifica com tracta al meu pare, i, sobretot, com em tracta a mi. El meu pare a vegades crida molt i és molt impulsiu i es descontrola, però no ho fa amb intenció de fer mal. Encara que m'hagi cridat i després mai demani perdó per orgull, el dia següent torna a la normalitat, i se li veu als ulls que se sent culpable, se li veu el patiment. Però la meva mare és calculadora i sap el que fa i no té remordiments després de veure el que han causat les seves accions. Va a fer mal amb intenció, i somriu si veu que està causant efecte.

Total, que el curs passat vaig estar passant per coses horribles, i si no fos perquè a l'escola tenia una bona xarxa de suport (tot i que suavitzava molt les coses per no alarmar), no ho estaria explicant ara. Quan va arribar l'estiu, tenia molta por. La tutora que tenia em va dir que volia seguir en contacte amb mi i em va donar el seu número i ens vam escriure força per l'estiu. També vaig passar força temps amb la meva iaia, la mare de la meva mare. Vaig estar a casa seva quan les coses a casa meva estaven molt malament. Vaig començar a escriure, a escoltar molta música, a llegir tots els llibres que trobava... Vaig superar l'estiu, però passant-ho molt malament i estant molt sola. Quan va començar el nou curs, estava més tranquil·la perquè tindria cada dia un lloc on anar i deures per fer. Sí, volia començar el curs. El que va passar és que les meves amigues (amb qui, per cert, no he quedat mai, només parlàvem al cole perquè no les deixaven sortir) han marxat de l'escola a fer un PFI a un altre centre. I durant l'estiu vaig intentar escriure-lis però una no em va contestar mai més des de l'últim dia de curs i l'altra sí, però va anar deixant de contestar a poc a poc i vaig deixar de molestar-la perquè veia que penjava coses i a mi no em contestava fins al cap de molts dies i amb poques paraules, com volent tancar la conversa. Des de l'octubre que no en sé res. Tota la vida he tingut molts problemes per fer amics i relacionar-me amb la gent, i perdre les meves amigues va ser molt dur. Tot i així, vaig començar batxillerat intentant ser positiva. És a la mateixa escola que anava, porto des dels 3 anys, per mi és casa meva. Però batxillerat i FP es fa en un edifici que està allà mateix però separat d'infantil, primària i ESO. Els professors també són tots diferents, cap dels d'ESO estan a l'edifici de batx. Ara som 240 per promoció i els profes no saben els nostres noms. Només el tutor. Tot és molt fred, molt distant. Tot i que m'assento a davant, cap profe em saluda ni es comunica amb mi, no s'acosten massa als alumnes, sembla que hi hagi covid. Es mantenen en una posició de molta superioritat. Han vingut molts alumnes nous i a l'humanístic tots menys jo venen d'altres escoles. He intentat parlar amb gent, però tots s'han adaptat més ràpid que jo tot i ser nous a l'escola. Venien en grupets i tal i jo no. Aleshores a l'hora de fer parelles o així com que som 31 sempre em quedo jo sola. També per fer grups de treball parells. I al pati tots baixen a la cantina però hi ha tota la promoció i m'agobio bastant i em quedo a la classe sola. A la cantina tampoc sabria on seure ni amb qui. I tot això ha provocat que amb el temps tothom doni per fet que jo sóc la solitària de la classe que sempre li toca fer els treballs sola i que sempre es queda a l'aula. Segurament si des del primer dia hagués baixat amb tothom i hagués fet un esforç ara no estaria així, però ja no hi ha volta enrere. Porto més de dos trimestres així, hi ha dies que vaig al cole i surto sense haver obert la boca, sense haver parlat amb ningú en cap moment. A vegades, intento dir bon dia quan arribo a la classe o saludar als professors que saluden o dir per quina pàgina ens vam quedar o passar un boli al del costat que li ha caigut, però sinó, si ningú em demana apunts, surto sense haver-me comunicat amb ningú. Tot això m'estava pesant molt, i tot i que no suspenia res, treia notes molt per sota del que podia donar.

A casa la situació estava millor que a l'estiu, però la confiança amb els meus pares era nul·la. No ens parlàvem perquè ells diuen que sóc una asocial de merda i que sempre estic a casa i la meva mare fins i tot coses pitjors. Però entre ells no discutien gaire i tot i que no parlàvem, era més o menys suportable. Preferia estar a casa, a la meva habitació, que a l'escola. Però tot va empitjorar quan al novembre es va morir la meva iaia. Va ser de cop, i em va afectar moltíssim. Era l'única persona de la família amb qui parlava. No tinc contacte amb els pares del meu pare ni amb el meu tiet perquè el meu pare va tallar la relació completament fa uns anys. La meva iaia era l'únic que tenia, i tot i que no li explicava que estava sola al cole, ella ja entenia que sóc diferent i em valorava. Vaig començar a deixar de menjar i no podia dormir, i el pitjor és que la meva mare estava molt bé. Sé que no es portaven gaire bé, però no entenia com em podia afectar més a mi que a ella, però és que no la vaig veure plorar gens, i no hi va haver cap canvi en la seva manera de ser, seguia amargada com sempre i ja. Anava a l'escola amb 2 hores de son, quasi no menjava res durant el dia, estava a l'habitació tota l'estona, però les meves notes van pujar precisament perquè em vaig refugiar en l'estudi per evitar pensar, tal com va dir la meva mare que feia ella amb la feina. Però va arribar un punt que vaig començar a tenir pensaments molt dolents i sabia que si no feia alguna cosa no duraria gaire. Així que vaig anar al metge de capçalera (finals de novembre) perquè no podia més. No els hi vaig dir res als meus pares i em vaig saltar classe per anar. Sabia que amb 16 anys (en aquell moment encara no havia fet els 17), ets més o menys major d'edat mèdicament. Em vaig derrumbar davant la doctora, però no li vaig explicar tot per si de cas. Em va derivar al servei de psicologia. Vaig començar a anar, sense dir res als meus pares, perquè ells creuen que això és per bojos. Em saltava classe cada dues setmanes però no m'importava perquè em coincidia amb E.F., i la senyora més o menys em va ajudar. No va parlar mai amb els meus pares i tampoc li vaig ser sincera del tot, però em feia apuntar el que sentia durant la setmana i també em va dir que fes meditació per youtube a casa. Va funcionar bastant, tot i que era com posar un "parche" però bueno. El que va passar és que la van canviar de centre i ara hi ha una altra. No sé per què. És una noia jove i bueno tenia el meu historial i tot això, però de seguida em va allargar les visites perquè tenia pacients més greus, i ho entenc. Ja fa dos mesos des de l'última vegada que vaig anar i fins finals de maig no em toca. Tampoc sento que ella m'estigui ajudant, perquè no li he explicat gaire i perquè no se'n recorda de mi ni del que em passa i sempre ho ha de tornar a llegir tot (dic sempre però en realitat només l'he vist 3 vegades des del desembre).

I ara ha arribat un punt on estic fatal. Ni el meu tutor d'ara ni els altres profes han notat res perquè som molts, la majoria no saben els nostres noms i tot i que alguns es deuen haver donat compte que sempre faig els treballs sola, com que les meves notes estan pujant, doncs no pensen res. Encara que ho pensessin, tampoc crec que fessin res. Una vegada que no havia dormit gens i estava molt fràgil, un profe em va veure, segur, perquè estic davant seu i vaig posar el cap entre els braços. Ell va dir a la classe que sortir de festa porta conseqüències, assumeixo que anava per mi. No he sortit mai de festa, no he trepitjat una disco ni res, ni he sortit amb ningú a prendre res. Parlen sense saber. El meu tutor d'ara no ens ha fet tutories individuals encara i crec que no en pensa fer. No he parlat mai amb ell individualment i passa de mi totalment, assumint que no aniré a les excursions sense ni preguntar. Tampoc falto mai, a no ser que siguin excursions, perquè prefereixo anar al cole, encara que sigui amb febre, que quedar-me a casa ara. No tinc amics ni cosins, els meus avis i el meu tiet fa anys que no en sé res, els meus pares no m'estimen, la meva iaia ja no hi és, els profes de l'any passat quasi mai els veig pel canvi d'horaris i d'edifici i si alguna vegada ens hem creuat, no han saludat, i em fa molt de mal perdre la calidesa amb ells de l'any passat, no entenc aquest canvi. Total, que no tinc adults de referent. A més, com dic, estic fent humanitats per "descarte", i no sé què vull fer quan acabi batx. La meva nota final, si no canvia gaire, serà al voltant del 8, i no sé com m'anirà la sele, però sé que no tindré una nota massa alta. No hi ha cap carrera que em cridi l'atenció de veritat, sé que serà alguna cosa de lletres segur, però no sé què. Periodisme no m'hi veig perquè viatjar, haver de fer preguntes... escriure articles encara, però... no sé. Filologia és un 5 i entraria sense problemes, però estudiar tant l'arrel de la llengua no m'agradaria, i, a més, que després de què treballo amb això? Magisteri no sé si entraria perquè no he mirat les notes d'accés, no vull pensar-hi molt, però tampoc ho tinc clar, si no sé ni cuidar de mi, no podria tenir a una classe, també tindria por de fallar a algú que em necessités.... A tot això he de sumar que no treballo, i, per tant, la carrera, la matrícula com a mínim, la pagaran els meus pares, per tant, han d'estar d'acord. No saber què vull fer amb la meva vida és un problema greu, perquè no sé per què estic aquí. No sé fer res, no se'm dóna res bé. Mai he fet cap extraescolar (segurament ha contribuït als meus problemes per relacionar-me) i no tinc cap habilitat especial. L'únic que faig és escoltar música a youtube, però no tinc coneixements musicals, llegir, que ja em diràs què faig amb això, escriure, que tampoc em servirà per fer res, i seguir el futbol per tik tok (òbviament no podem pagar-ho), però no sé res sobre esports en realitat. I ara què he de fer? Si no sé fer res. No m'agrada cap carrera. A més, haver de deixar l'escola on he anat des dels 3 anys... És duríssim. Aquí m'han ensenyat a que plorar està bé, m'han ensenyat les abraçades, m'han protegit, m'han sostingut quan tot tremolava, m'agradava aprendre per aprendre (no estudiar com ara), els profes em recolzaven, m'encantava anar al cole, tenia les meves amigues i ho passàvem bé... sobretot a 4rt d'ESO vaig sentir que el cole era casa meva. I ara que tot i ser el mateix centre tot és tan fred... em trenca pensar en que quan acabi batx, que no sé ni on aniré, no podré tornar a l'escola, no podré tornar a entrar... Sento que estic perdent el meu refugi, que perdré el lloc on em sentia segura.

Ja fa mesos que penso en el final, i ja sento el buit i la punxada al pit. L'única persona que em quedava és la meva tutora de l'any passat. Crec que ja he dit que ella em va donar el seu número i ens vam escriure molt durant l'estiu, però ho dic per si de cas. Quan va començar el curs i vaig veure que sempre estic sola, li vaig tornar a escriure, i també quan vaig perdre a la meva iaia. Ella em va oferir veure'ns els dimecres a l'hora del pati, perquè ella té el descans del dimecres a la mateixa hora que el pati dels de batx. Ho vam començar a fer i li vaig explicar que estava anant al servei de psicologia de la seguretat social. No li vaig explicar la magnitud real de moltes coses per no espantar-la massa. Més o menys em mantenia veure-la, entrava a l'edifici d'ESO i anava al seu despatx. No teníem molt de temps perquè entre que sortia del meu edifici i pujava les escales i tot, i comptant que havia de marxar a i 20 per poder arribar bé a la meva següent classe, només parlàvem 10-15 minuts, però no em sentia tan sola. El que passa és que jo la veia molt preocupada, com si llegís tot el que no deia en mi. I em sabia greu, perquè sempre em somreia, però jo sabia que ella preferiria esmorzar amb els seus companys de feina i que jo estigués amb els meus companys de classe a la cantina del meu edifici. A principis d'abril, un dimecres normal, quan vaig sortir del seu despatx, no sé per què, em vaig girar per mirar-la una altra vegada a través del vidre, i la vaig veure plorant amb les mans a la cara. Em vaig congelar un moment, però després de seguida vaig marxar perquè tenia por que aixequés el cap de sobte i em veiés, i perquè tenia un parcial en aquell moment. Crec que hauria d'haver entrat una altra vegada i fer alguna cosa, però no sabia si plorava per mi o per alguna cosa personal. Aquell dia no li vaig dir res del que m'estava passant, de fet, li vaig dir que estava millor perquè, com he dit, ja fa dies que veia el seu neguit als ulls. Després d'això, la setmana següent era Setmana Santa. Durant aquells 10 dies, em va salvar tenir molts treballs de l’institut, que els vaig fer llargs i els hi vaig dedicar molta estona. També vaig escriure molt més, vaig deixar escrit tot el que m’havia passat des de 4rt d’ESO, tot el que recordava, cada discussió entre els meus pares, cada insult cap a mi, cada situació desagradable al cole, cada conversa amb la meva extutora… Em vaig rellegir els llibres que tinc per casa, els que ja em vaig llegir a l’estiu… No se’m va fer tan llarga com m’esperava, però sí que estava (i estic) preocupada per l’estiu, que dura vuit vegades més que Setmana Santa. Quan van tornar les classes, no li vaig escriure com sempre per quedar el dimecres, perquè em sentia fatal per ella, per com l’havia vist l’últim dia. Ella no em va preguntar per què no li vaig demanar, tot i que portàvem mesos veient-nos cada dimecres, i sempre li escrivia dilluns o dimarts per avisar-la. Vaig pensar (i ho segueixo pensant) que si ella no em va escriure, és perquè prefereix que no la vagi a veure. La següent setmana no sabia si tornar a demanar-li per quedar perquè ella no em deia res i això em donava a entendre que ja li anava bé així, però també pensava que potser ho deixava a les meves mans perquè l'última vegada li havia dit que estava millor, i que potser el dia que va plorar, devia ser per una situació personal. Em cremava el front de febre, i no em trobava gaire malament físicament, però no podia parar de pensar-hi i donava voltes al llit. Així que aquesta última setmana d’abril sí que li he escrit el dilluns per dir-li per quedar. Ella va acceptar, com sempre. No em vaig atrevir a dir-li que l’havia vist plorar l’última vegada ni que m’havia sentit abandonada pel seu silenci. Volia ensenyar-li un escrit bastant fosc que havia escrit durant Setmana Santa, que de fet el portava a sobre, però vaig pensar que no era el millor moment, que després les dues teníem classe i segur que les emocions em sobrepassarien. A més, després de la distància de Setmana Santa i de la setmana anterior que no vam quedar, tampoc era el moment adequat. Però he de dir que ho vaig considerar molt, que estava decidida a fer-ho fins que la vaig mirar als ulls. És massa intensitat per mi sola i necessitava compartir-lo amb algú, però en el moment no vaig poder. En comptes d’això, li vaig explicar, suavitzant, la por que tenia a l’estiu, al futur, a no saber què fer amb la meva vida, a la soledat permanent… No vam parlar en cap moment de per què la setmana anterior no havíem quedat ni de que la vaig veure plorant. Ella em va dir que anar cada dos o tres mesos al servei de psicologia de la seguretat social no és suficient per mi, que necessitaria una cosa més seguida, és a dir, que els meus pares paguessin teràpia cada setmana. Aquí vaig haver de contenir-me per contestar bé. Òbviament sóc conscient de que anar al CAP quan hi ha forats és insuficient. Però li vaig dir la veritat, que tenim problemes econòmics, que els meus pares no saben ni si em podran pagar una carrera, que els hi ha pujat tot. Però és que a més, els meus pares no pensen res de bo de la psicologia, que vaig al CAP sense que ells ho sàpiguen. Que ni el meu pare en les seves pitjors crisis d’ansietat ha volgut veure un psicòleg del CAP. A més, que el que necessito de veritat és que els meus pares facin de pares. Que algú m’estimi, que no m’escolti perquè sigui la seva feina i planteji un tractament. La veritat, estaria molt bé si tingués diners, i ganes, però ara no estic per treballar-me res ni per obtenir eines. No s’ensenya a algú a nedar quan s’està ofegant. Necessito algú que estigui al meu costat, que m’abraçi, que em pregunti, que insisteixi. Li vaig dir tot això entre llàgrimes, i ella em va dir que ho entenia. Que no tenir l’estima dels que se suposa que t’han d’estimar incondicionalment és molt dur, que és negligència. Aleshores em va dir “en què et puc ajudar?” i jo bàsicament ho acabava de dir, així que li vaig dir “no ho sé”, que no esperava solucions màgiques. Aleshores ella em va dir “tens raó en que necessites a algú que sigui més present, no algú per emergències, per emergències ja em tens a mi”. Això ho va canviar tot, perquè m’estava responent indirectament a la meva súplica d’afecte, dient-me que ella no m’ha la pot donar. Jo només vaig assentir, ja era tard, estava a punt de sonar el primer timbre, i em vaig aixecar i vaig sortir sense dir res més. Abans de tancar la porta del despatx, ella em va dir “si tens una emergència em pots avisar”, jo no vaig respondre i vaig marxar. Tot això fa dos dies.

Clar, si tinc una emergència, és a dir, que no vol que ens seguim veient els dimecres. Ho penso i em fa ràbia, perquè és distanciar-se de mi per no fer-se mal, però deixar la porta oberta si és una emergència per no culpabilitzar-se si passa una desgràcia, per poder pensar “jo li vaig dir que podia comptar amb mi”. I a la vegada és profundament humà i ho entenc. Ella és mare de tres nens petits, té 32 alumnes sota la seva tutoria, és una de les professores que més classes imparteix a tots els cursos d’ESO, a més, fa vàries hores a SIEI, forma part de la comissió d’activitats de lleure de l’escola… Té mil coses. Té el descans mínim, com els alumnes, i dedicar-lo a mi un dia de la setmana no li ha de fer gaire gràcia. Però ella va ser la que el curs passat (quan era la meva tutora) em feia tutories per parlar, la que al acabar el curs, em va donar el seu número per saber com estava durant l’estiu (ja sense ser la seva obligació), la que al nou curs, em va recolzar quan li vaig explicar l’aïllament a la classe i la pèrdua de la meva iaia. Ella va ser la que, a partir de llavors, em va oferir veure’ns els dimecres, que és el dia que té el descans a la mateixa hora que jo. Tot això ho va fer ella, sempre era ella la que preguntava, la que insisitia, sense jo demanar-li res. Quan ja portàvem bastants dimecres seguits és quan vaig veure el seu cansament a la mirada, veia que estava sobrecarregada. Ella també m’ha explicat coses de la seva vida, sé l’edat dels seus fills, que va perdre el seu marit fa 3 anys, abans de ser tutora, que ha hagut de posar a la seva mare en una residència… Vull dir, que m’ha explicat detalls de la seva vida que no s’han de per què donar a una alumna (exalumna en realitat). Això va canviar a finals de març, que ella estava més apagada, i ni em preguntava massa per les meves coses ni m’explicava res d’ella. Havia de ser jo la que li explicava com m’anaven les coses, sempre suavitzant. I al cap de poc va arribar el dia d’abril que la vaig veure plorar, Setmana Santa, la setmana que no li vaig demanar veure’ns, i aquesta setmana, quan ella m’ha dit “em tens per emergències”. No sé en quin moment ha canviat tot tant, no sé si no haver-li demanat per quedar la setmana passada ho va canviar tot, però intueixo que ella no està bé emocionalment i per això ja no vol/pot sostenir-me. Potser li fa mal veure’m i saber que no pot fer res, no sé… Però si m’ho va dir era per alguna cosa. Ella sap que no fa falta que em diguin les coses dues vegades, que a la mínima que sento que molesto m’aparto. Per això òbviament aquesta setmana que ve no li demanaré per veure’ns, ni la següent. I sent sincera, si no ens creuem pel carrer, no sé ni si la tornaré a veure. No per falta de necessitat, sinó perquè ella no vol, i ni de broma la pressionaré ni li exigiré res. No crec que ella m’escrigui mai, si algún dia li vull escriure, hauré de ser jo, i haurà de ser per una emergència. Però és que l’emergència és ja. L’emergència era el meu silenci la setmana passada, eren les meves llàgrimes aquest dimecres, era dir-li que quasi no menjo ni dormo, era suplicar una mica de calidesa, era l’escrit que ja mai li ensenyaré després del que m’ha dit… Com vol que contacti amb ella per una emergència si no ha fet res davant això? Com li diré coses més greus?

Ara em trobo en un moment que no sé què he de fer. Dimecres em va dir això. Dijous (ahir) vaig fer 17 anys. No ho vaig celebrar, ningú em va felicitar, ni els meus pares, intencionadament o perquè ni ho recorden (l’any passat va passar igual, només em van felicitar les dues amigues). Ho vaig passar molt malament, vaig pensar en tot el que m’ha passat. Em manté la música, els llibres, escriure… però són coses, no persones. I jo necessito algú, algú de veritat. No vull un diagnòstic ni pastilles, necessito que algú em vegi. I sí, he pensat en el suicidi. Òbviament quan estàs així i sents que tothom t’ha abandonat, és inevitable. Però també he pensat que seria un cop molt fort per la meva extutora, que segurament tindria remordiments, que els professors d’ara es plantejarien per què no ho van veure i s’enfonsarien, que marcaria la vida de la meva promoció… i em fa por i no ho vull fer. Perquè seria egoista. Pels meus pares no m’importaria, i és molt dur dir això, però ho dic de veritat. De fet, s’ho mereixen, es mereixen veure tot el mal que han fet, sobretot la meva mare, que en realitat ja ho sap. Potser seguiria la seva vida igual, perquè ja m’ha deixat clar que no li importo gens. Potser es tornaria més cruel. No ho sé, i no ho vull saber, i no vull que passi. M’ho he plantejat, però no ho faré. No ho faré perquè la meva iaia no ho hauria volgut, perquè la meva extutora no s'enfonsi en la misèria, per no marcar l’any escolar del meu batxillerat, perquè els professors no es culpabilitzin, perquè la noia de la seguretat social no pensi que és incompetent… Perquè en el fons sento que mereixo més, que tot i no saber què faré ni on aniré, potser el futur em depara alguna cosa bona, pequè sento que ja només pot ser alguna cosa millor. També tot i no haver cregut mai en Déu, tot això sí que m’ha portat a creure en algo, en una energia o en alguna cosa que em dona força des d’algun lloc, per no sentir-me tan sola. Però també sé que aquesta esperança penja d’un fil, que avui penso això però ahir no ho pensava. Que la setmana que ve potser he perdut tota l’esperança. És incert, avui ho tinc clar, però no puc assegurar res, perquè ho he intentat tot. Parlava amb la meva iaia, amb la meva extutora, vaig anar al CAP… he fet tot el que estava a les meves mans, però he perdut les meves “amigues”, la meva iaia, els profes de l’any passat, la senyora del CAP, la tutora de l’any passat… No demano que algú em faci de mare, demano que algú mostri que li importo, que vol que segueixi aquí, que em pregunti, com a mínim de tant en tant. Cada vegada tinc menys ganes d’escriure, i estic fent un intent desesperat de trobar una mica de suport, però no sé quants intents més em queden, la veritat. Jo ho intento, ho estic intentant. Vaig pensar en acudir a la psicòloga de l'escola, tot i la desconfiança perquè les meves amigues l'any passat hi havien anant alguna vegada i deien que no els hi agradava, però es veu que l'estan investigant per alguna cosa que no sé i ara no pot treballar fins que es resolgui, ja porta temps així i no han posat a ningú. Així que he pensat que em quedava fer això, suposo. Sempre llegeixo el consultori i m'ajuda a pensar que no estic sola, i he pensat que avui em tocava a mi demanar ajuda. No sé on més demanar-la. No sé ni si la vull demanar. El meu cor està ple de dol, i el "em tens per emergències" m'ha trencat completament, perquè era l'única. Ahir vaig fer 17 anys i no em sento preparada pel que representa... no sé fer res i no em veig enlloc. Intento seguir creient, però cada vegada em costa més...

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!