Hola bonica, moltes gràcies per obrir-te a nosaltres i explicar-nos tot el que t’està passant amb tanta sinceritat i sobretot, amb tanta valentia. Això demostra que ets molt més forta del que et penses, ja que no és gens fàcil expressar-se i mostrar-se així tal com ho has fet tu.
Pel que ens comentes, et sento molt sola, trista i desmotivada. Ara mateix, et trobes en un moment bastant fosc i cites només quatre coses molt concretes (la teva egua l'Isis, la música, la teva família i el teu peluix) que poden donar-te una mica d’aire en aquests moments. Això que t’està passant, en cap cas vol dir que siguis una persona dèbil, només que en aquest moment, potser et faria falta una ajuda més sostinguda i propera que les dues visites que fas al mes amb aquesta psicòloga. També voldria comentar-te, que si notes que la psicòloga que t’està veient, potser no t’ajuda gaire o no li tens prou confiança, és molt important que demanis a la teva família un altre professional qui pugui donar-te suport. Si et resulta més fàcil, pots escriure una carta com ho has fet a través d’aquesta consulta amb nosaltres, i li portes a la consulta. De vegades, ens resulta més senzill fer-ho per escrit que haver-ho de parlar.
Respecte al que comentes sobre la teva autoestima i imatge corporal: pensa que no ets rara per pensar això que penses, en aquests moments, el teu cervell t’està fent veure una versió de tu mateixa distorsionada per tot això que estàs vivint i que et fa sentir tan malament. Tot el que comentes: els teus cabells, els teus ulls, la pell, etc. En cap cas són tares, són parts de tu i en aquest moment, estàs mirant-te amb uns ulls molt crítics perquè per dins estàs patint. Pel que comentes sobre les relacions: el fet que encara no hagis tingut parella o que consideris que no ets la "primera opció" d’algú no vol dir que no et mereixis ni siguis estimable. Vol dir que ets molt jove (encara acabes de començar l'ESO!) i que estàs envoltada de gent que potser no et sap veure com mereixes. Tard o d’hora l’afecte i la connexió real arriben, però arriben més fàcilment quan un també s’estima una mica a si mateix. I això ho pots començar a construir a poc a poc i si et cal, amb ajuda.
També és importantíssim que entenguis que no cal que baixis cap quilo. Estàs dins d’un pes saludable. I encara que no fos així, en cap cas el teu valor com a persona no depèn MAI ni del número de la bàscula, ni de si tens greix a les cuixes, ni de com són les teves clavícules. Tot el que descrius —sentir-te incòmoda i insatisfeta amb el teu cos, voler baixar de pes per comparació i deixar de menjar (encara que després et fa vergonya el soroll de la panxa— són conductes molt poc saludables i de risc de poder patir algun problema greu. És el camí més ràpid per perdre’t a tu mateixa. El teu cos no és el problema. El problema és el dolor que s’està expressant a través del cos. I això sí que es pot treballar. Pensa que no és culpa teva, estàs en una edat molt vulnerable, i estàs vivint emocions negatives molt intenses, però és crucial que puguis parlar-ho amb la gent que estimes i que t’estimen. Sortir d’aquesta situació és possible, però per a fer-ho, és importantíssim poder expressar-ho perquè et puguin ajudar. Et mereixes viure d’una manera on no només “sobrevisquis”, sinó que trobis espais per respirar i sentir-te viva de debò, com et passa quan estàs amb l’Isis.
De totes maneres, ja que ens has demanat ajuda i si necessites parlar-ne més, et proposo que junt amb la família, us poseu en contacte amb l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia el nostre telèfon és 93 454 91 09. Esperem la vostra trucada, una abraçada molt i molt forta!!
--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport d'
Anna Figuer, psicòloga experta en alimentació.
Moltes gràcies per la teva consulta!
