Sentiments?

Bon dia,

Sincerament no sé com començar aquest missatge. No soc molt d'expressar-me, no se'm dona gaire bé, però em veig en situació de fer-ho. Des de fa bastant em vaig fer amiga d'una noia que, viu bastant lluny. Per Alacant concretament (he de recalcar que jo vaig quasi cada estiu perquè tinc família allà). Tot va començar amb això, un parell de coincidències, i un món de riures. Cada cop ens hem fet més properes i fins ara, coquetegem habitualment de broma. O això creia. Abans-d'ahir em vaig sentir una mica rara, però no rar tipus malament. Tenim una broma que prové d'una cosa que em va passar, que consisteix a demanar-nos el correu. Com si estiguéssim fent el típic de demanar-nos el número de telèfon. El cas és que no sé com vam arribar, estàvem parlant de Billie Eilish, una cantant que ens agrada molt a les dues i va dir: si no em caso amb una Billie Stan (fans de Billie Eilish) no em caso. Li vaig dir que jo contava com a Billie Stan i que m'enviés la proposta per correu. Li ho vaig dir de broma, òbviament, però llavors em va contestar. “Per poder-ho fer necessito el correu de la dama”. Li vaig passar i quan ja reia em va arribar el seu correu. Vam estar parlant per allà, molt formalment, i em vaig començar a sentir una mica estranya. Quan llegia el seu correu somreia molt i sentia una sensació a la panxa que ja havia escoltat abans, però mai havia experimentat; “papallones”. No vaig poder dormir, l'últim correu l'havia enviat jo. Concretament, era perquè ella havia fet una broma i es disculpava per perdre les maneres. Li vaig contestar que no es preocupés, que les maneres no importen quan parles amb la persona correcta. Aquella nit donava voltes al llit pensant en l'últim correu que li havia enviat i bé, generalment en tots. Vaig quedar en què demà, quan continuéssim parlant, estaria atenta al que sento i si pot ser a ella li pasa el mateix. Així va ser, ahir ens vam passar la tarda coquetejant per correu. Va arribar a un punt, que directament ja era com “descarat”, sense cap mena d'humor. No sé com vam arribar-hi, però em va preguntar que si hi havia alguna cosa que havia de confessar. Jo em vaig posar bastant nerviosa i vaig preguntar que per què creia que havia de confessar alguna cosa. Ella em va dir que no sabia, que era jo la que havia començat això. Clar si té raó, però ella també m'ha seguit el rotllo. En resum, em va tornar a preguntar si hi havia alguna cosa que havia de dir, li vaig dir. Li he explicat que des del dia que ens vam començar a enviar correus em vaig començar a sentir bastant estranya. Vaig entrar en pànic i com estic acostumada al fet que em rebutgin o em posin qualsevol escusa, li vaig dir que no calia que respongués. Em va dir que li estava passant exactament el mateix. Vam quedar que ho continuaríem'm parlant l'endemà, però ha passat un dia i hem fet com si res. Sento que aquest sentiment cada cop va a més, però em dona pànic que a ella no li passi el mateix. Pot ser que aquest estiu tingui oportunitats de veure-la, però no sé si dir-li.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!