Ho he intentat tot 2

Hola...
Vaig escriure fa 1 mes explicant que estava al límit i que ja ho havia intentat tot. Primer vull donar les gràcies al que m'ha dit que s'ha sentit una mica identificat amb mi, gràcies, m'has fet sentir menys sola ❤️. No tenia forces per tornar a escriure des de que vaig enviar la consulta, però crec que ara és el moment de fer-ho.

Aquests dies he tingut els trimestrals i he estat estudiant tot el temps que he pogut per evitat pensar. És trist que hagi de recórrer a l'estudi, però m'ha funcionat i ho he aprovat tot. Ara que he acabat sento molt de buit. Encara tinc classes que només són per fer tallers de TR, però ja no tindré les tardes ocupades. Això em preocupa, però sobretot l'estiu. Una de les propostes que em vas dir era buscar una feina per passar temps fora de casa i començar a guanyar diners. No sé si en el meu estat emocional és molt bona idea, però suposo que em serviria per evadir-me. La cosa és que no sé com buscar feina. No tinc currículum, no tinc més que el títol d'ESO, no he fet mai cap extraescolar... no sé ni com es busca un treball. A més, entenc que al ser menor els meus pares haurien de donar el consentiment. Tampoc tinc cap habilitat ni habilitats socials com per ser cambrera o alguna cosa semblant. Ho trobo molt difícil. No sé què he de fer ni per on començar. Sí que em vaig apuntar per internet (l'any passat) a la borsa de voluntariat de menors, i m'envien coses de projectes de tant en tant, que no he pogut fer perquè era en horari escolar o ho feien un dissabte que tenia molt per estudiar. Just ara a l'estiu disminueixen les activitats. Em van enviar una cosa per ajudar a organitzar la festa major, però això no va gens amb mi i ho passaré malament. Si surt alguna altra cosa que puc fer i m'hi veig ho intentaré.

No vull tornar a contactar a la meva "amiga" perquè no parlem des de l'octubre i ja era en mala qualitat des del juny de fa un any. Ella no estava còmoda, no tenia ganes de seguir la conversa. No li puc explicar el que estic passant ara.

Vaig anar fa una setmana al CAP perquè tenia cita amb la psicòloga. Li vaig explicar que m'estava refugiant en els examens però que no havia estat gens bé. Que havia estat completament sola al meu aniversari i que no havia tingut bons pensaments. Em va dir que no sap com més ajudar-me perquè ella només em pot donar cita quan té espais, que és cada dos mesos mínim. I que si és tan greu hauré d'anar al CSMIJ i prendre medicació. No penso fer-ho. Per fer això s'hauria d'avisar als meus pares i si ells saben que he estat fent tot això a les seves esquenes... no vull ni pensar-ho. Aleshores li vaig dir que em negava a anar al CSMIJ i ella em va dir que no em podia seguir atenent. Així que ara s'ha acabat la seguretat social. Encara estic enfadada, no sé, em frustra que la solució que es doni siguin les pastilles i també la distància constant, la idea de que només sóc un cas clínic més, una estadística. Ja de per si no m'ha agradat des del primer dia, perquè al final no deixes d'estar en un centre mèdic amb una persona que porta una bata blanca, amb una taula entremig i una pantalla d'ordinador que mira més que a mi. Però és l'únic que podia fer. L'altra psicòloga que hi havia al principi sí que tenia més empatia i em va ajudar una mica.

He tornat a la meditació guiada per youtube i de moment he aconseguit dormir 6 hores, que és quasi el que dormia abans. També intento que tot i menjar poc, sigui més seguit, perquè se'm fa més fàcil. No menjo mai amb els meus pares perquè aleshores no m'entra res i tinc ganes de vomitar. M'emporto el plat i menjo el que puc, ells tampoc mengen junts crec.

Si pogués estar bé, ja ho hauria fet. El que estic dient és que no puc. I no crec que necessiti coses químiques per això, però sí companyia de veritat. Intento buscar coses que omplin aquesta falta d'afecte, com la poesia de poetes que sentien més que jo o cançons que em consolen, com el nou disc de l'Aitana, que també m'està ajudant. Van Gogh va dir que l'art és per consolar a la gent trencada, i és que per molt trist que sigui, és l'únic que tinc.

El que sí que ha passat és que aquests dies d'examens més gent s'ha quedat a la classe a estudiar a l'hora del pati i m'he assegut amb ells per repassar junts. Realment hi ha companys que són amables, tot i que no sàpiguen res de mi i jo no sàpiga res d'ells. Em sento rara en el moment perquè no he dirigit la paraula a la majoria en tot el curs i hi ha gent que encara no sé ni com es diu, però ha estat bé haver estat amb ells aquests dies. Sí que per exemple feien plans allà per després dels examens i no em deien res a mi, però és que encara que ho haguessin fet no sé si m'hauria sentit amb forces. Ara ja aquests dies els horaris són diferents i només farem dues hores de tallers sense pati i ens anem a casa. Segurament em tocarà amb gent d'altres classes perquè he escollit tallers estranys. No és un espai per parlar amb els companys, el professor explica com fer una bona exposició oral o com redactar el TR o buscar informació, per exemple.

El dia que ens donin les notes orals serà la primera i única tutoria del curs amb el meu tutor. No sé si em sentiré bé per explicar-li res, no em transmet molta confiança. És força despreocupat. La psicòloga de l'institut "no pot treballar fins que no es resolgui una cosa" tal i com ens van dir ja fa un temps a classe. A FP la orientadora, que en realitat és psicopedagoga, és la que va ser la meva tutora l'any passat, que és la professora amb qui tenia bona relació. Fa classes de valors a totes les classes de 4rt d'ESO, és tutora d'un dels grups de 4rt, fa una optativa a 1r d'ESO, fa "orientació" a FP, que segons el que em va explicar quan parlàvem és que entra a l'aula i fa de reforç al professor observant conductes en els alumnes, tot i no saber sobre el que s'està ensenyant... No sento que escriure-li em farà sentir millor. Ella sap més o menys com estic, i em va dir que la tenia per emergències, des d'aquell dia, el 30 d'abril, no li he tornat a escriure. I ella tampoc, per això entenc que és el que prefereix, ella sap perfectament que no estic bé, no del tot, però sap suficient com per no fer res. I jo no vull sentir que estic suplicant que em salvi, ja m'ha vist trencada i no va actuar. Si tinc "una emergència", que n'hauríem de parlar del que vol dir, però bueno, tampoc crec que pugui recórrer a ella, té moltes coses i dubto que pugui (i sobretot que vulgui) ajudar-me.

Els adults del meu voltant s'han apartat voluntàriament o han mort, com la meva iaia. I no sé, penso que potser tot això és per algo. No estic sola per casualitat, alguna cosa ha de fer que la gent em deixi. Suposo que tinc massa dolor per transmetre alegria i positivitat i per això no estic atraient a la gent precisament. Ara intento ignorar i no pensar en l'estiu i en el futur en general i centrar-me en el dia a dia, a anar a l'escola, dormir suficient i intentar menjar més i més bé. Però sé que és inevitable el que vindrà. Sí que és cert que hauré de fer el TR a l'estiu, però a part, serà un buit molt gran. He pensat en escriure-li a la neva tutora de l'any passat per dir-li més del que m'està passant i fer un últim intent, explicant-li el que sento sobre que ja no ens veiem i els dubtes de tot, i si no respon o no pot/vol ser-hi una altra vegada, com a mínim servirà per tancar una mica tot el que ha significat per mi. Però no sé si m'atreviré a fer-ho. A més, em fa cosa perquè quedarà per escrit i ella ho podrà veure sempre i jo també i em sentiré fatal després i em moriré de vergonya. També em fa por que depèn del que li digui els seus codis la obliguin a dir-ho a més gent. No vull perdre el control de la situació.

Ara mateix no sé com estic, he estat ocupada i he estat millor que quan vaig fer l'altra consulta, però la soledat em segueix com una ombra que no entén de distància. I ara que ja s'han acabat els exàmens i ve l'estiu no sé com sobreviuré. Tot em fa mal i no sé, estic en desorientació constant sobre qui sóc, qui vull ser i si trobaré a algú que es quedi al meu costat incondicionalment... Realment no sé què vull ni què necessito més que això. Tant de bo tenir germans, cosins o tiets... tant de bo algú. No un professor que em derivi a algú que em derivi a un centre de salut mental. Una persona qualsevol, a qui li importi una mica. Sé que no és fàcil, que no sóc fàcil, que no faig ni m'agraden les coses que hauríen a la meva edat. M'he quedat estancada als 10 anys, però amb els meus pares més absents, sense la meva iaia i sense el suport de l'escola, que sempre ha estat casa meva. Hi ha molts dols a dins meu que se'm posen al pit i em fan mal. No sé com parar tot això Només faig el que puc per viure una mica millor, però estic completament sola. Seriosament, si no fos per les coses (no persones) que m'estàn sostenint, no estaria escrivint això ara.

Sé que no hi ha una solució màgica, que no em pots dir res que em canviï la vida, per això tampoc volia tornar a fer una consulta, perquè no vull fer sentir malament a algú per no poder-me ajudar... però posar-ho tot en perspectiva ja em va una mica bé, per no rendir-me després de tot el que ja he passat. Ho seguiré intentant.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!