Reflexió vida i caos

Bon dia, només era per desfogarme ací. No vos pasa (em referisc a la gent que llisca aquest post) que amb 23, o 17 o els anys que sigen, vols experimentarho tot? A mi em pasa, sé que es imposible viureho tot, i que moltes vegades les decisions que prens fan que perdes altres. Podriem veureho com un cassete (si tries la cara A ja no escoltes la cara B, o si pero més tard).
No se, era aixo, perque veient consultes de per ací vec que hi ha gent molt perduda amb dubtes i pors i és normal, de fet això és la vida es por, incertesa i dubtes. Però pense que davant de tot hem de tindre la valentia de llançarnos a la piscina i simplement provar (obviament sense fer mal a ningú ni a tu mateixa) però asusta tot.
No se, es com si ja tingera les bases però em falta la seguretat i tranquilitat de deixarme anar. Per aixo m'agraden les pelicules és un lloc on pots reflexionar i viure altres vides que no són les teues (els llibres també podrien valdre).
Pel que fa al amor, esta en totes parts, amics, familia, inclús el nostre amor propi però pel que fa al més evident (romantic) considere (com ja van dir a la consulta de Dubtes no se que de jove de 20 anys, per cert eixa noia té les coses MOLT clares! i acepta molt be la incertesa tot i que te por) que està sobrevalorat. Obviament, es molt facil dirho i despres anhelar o imaginar coses, obviament tots anhelem i fantasejem coses que veiem reflectides al cinema (no és eixe el proposit de ser humans/es? Preguntar, reflexionar perquè ens trobem perduts i la vida és un caos però nostra i això és el que la fa valuosa, adquirir el sentit propi de la teua vida (que moltes vegades pot simplement ser amb la teua familia o amics o anar de viatge cada vegada que pots, o fer el que t'abellisca).
No se, el mes irònic és que tinc tot això clar se que l'amor (tot tipus inclús el romantic) no hi ha que forçarlo, es troba i creume si de veres el destí, vida vol que estigau junts (ja siga amics, parella...) ho estareu durant x periode de temps. Crec que al final aprenem coses de tots, lo curiós es que jo parle i pot pareixer que se molt d'estes coses però realment sóc una noia de 23 que també té por, però ho acepta i tira endavant. Si fare coses be i coses malament com tothom, però almenys se que he triat jo o algú del qual em fie.
La vida es un caos, però amb les persones adequades té mes sentit. Per això, se que l'amor romantic no sera com a les pelis però alhora tens eixa por a estar asoles, però millor això a estar amb algú que toleres.
Perdoneu que em repetisca però de vegades crec que ho entés tot (la vida és estar amb aquells que estimes i pasarteu be tot i que hi hauran epoques, dies roïns on la rutina serà pesada però al remat tindràs bons records) i hi han dies que crec que tot és una merda perquè que faig jo al món? I si m'equivoque en el que estudie i el que vullc treballar? I si mai m'enamore? I si ho faig i ix malament?
Si, es un mon de i si? I tracte de frenarho tot i que m'agrada tindreho tot controlat però costa eh?
Després hi han dies que estic al sofa mirant una peli i dic açò si que es vida, i m'adone que això es la vida (almenys per a mi), i que m'ho pase be tant amb companyia d'amics com asoles (més asoles la veritat jsjs prou introvertida tot i que amb amics reals no ho soc tant? Supose que haurem de questionarmos les etiquetes tot i que ajuden a posar cert ordre).
En fi, era això. Solament acabar agraïntvos la feina a aquest consultori, (perdó si com a psicologes no sabeu que dirme i vos habeu quedat amb un sentiment de que la vida és un caos pero amb sentit propi) i res, a tots els nois, noies i no binaris endavant. Se que es dur però amb constancia, perseverancia, treball dur i sobretot comunicacio (amb u mateixa i els teus coneguts de confiança) ja voreu que conforme que vos feu majors no teniu més tranquilitat però més una sensació de calma de ja tinc certs mecanismes per afrontar x coses i ja voreu com al final tot acaba tenint sentit.
Per l'altra banda pel que fa a l'amor romantic, no soc ningú per dir eixes coses perquè la vulnerabilitat és una cosa que m'asusta (puc afirmar que mai m'enamorare (almenys no ho dire en veu alta) per por), simplement no idealitzeu la vostra parella també tenen defectes com vosaltres, molta comunicació i respecte! I si com jo... també et preguntes com seria tindre parella per algo estan les pelis oi? I si no, no et calfes el cap tu eres com ets, si hi ha algú/ alguna parella per a tu (pots confiar en el destí, vida... el que vulgues) creume la vida t'ho posara davant (i si, la reconeixeràs i amb una mica de sort i perseverancia per les dues parts tindreu una relació sana), i si mai coneixes algú així no et precupis. Total al final la persona que primer has d'estimar eres tu mateixa (tot i que no sapies qui eres, has de estimarte).
També volia dir que si teniu etapes xunges, molta merda tot acaba pa be i pa mal. Recordeu que al final la vida és un mix de treball dur, perseverancia, estima (a amics, familiars) i també sort (anomenaho destí, vida, Deu com t'apetisca). Tot no esta baix el nostre control per molt que coste admetreho, a vegades cal esperar i veure els resultats del teu treball i veure per on et du la vida.
En fi moltes gràcies per aguantar este tostón i ànims.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!