Reflexió sobre l'amor etern

Hola,
això no és cap consulta, és una reflexió perquè necessito compartir-ho i per qui ho vulgui llegir (també posaré una mica de la meva experiència i tal).
Vaig créixer creient-me absolutament tots els mites de l'amor romàntic, sobretot el que veia a les pelis. L'amor de veritat sempre era perfecte, fàcil i per sempre. Sempre em va estar agradant gent, des de primària, i als catorze anys, després de molts desamors i dues relacions que no havien funcionat, havia deixat de creure en l'amor. Jo, la gran romàntica, la somiadora, vaig passar una època de pensar que no tenia gens de sort, que era impossible trobar la persona que buscava, i que potser era veritat que l'amor de veritat no existia. Tothom em semblava tan terriblement superficial en aquest tema, pensant només en liar-se, en relacions efímeres i en general em sentia molt incompresa. Perquè jo sempre havia somiat en trobar la persona que volgués el mateix que jo, que fos el meu millor amic a part de la meva parella, un company de vida, que m'aguantés en els meus pitjors moments, i que s'esforcés en la relació. Però en aquell moment no tenia cap motiu per seguir pensant-ho. Així que em vaig rendir. I llavors va ser quan vaig conèixer al meu nòvio, amb qui des del primer dia vam connectar moltíssim i vam descobrir que teníem moltes coses en comú, no només en aficions sinó en la nostra manera de veure el món i la vida, de com l'amor és el motor que ho mou tot. I sí, digueu-me cursi, fastigosa, o tingueu-me enveja, el que vulgueu. Amb tot això només volia enviar un missatge per totes aquelles persones que tenen aquesta manera de veure l'amor i que no volen tenir mil "rollos", que volen LA persona per la resta de la seva vida, i que no tenen sort o simplement se senten soles i incompreses. NO ESTEU SOLES. I també vull aprofitar per fer una mica de crítica en tota la pressió que hi ha en la gent de la nostra edat de liar-se amb un munt de persones i tenir "experiències". Òbviament que és respectable si és el que vols, però hi ha persones que no volen passar-se fins als trentapico tenint cites i lios informals. Hi ha persones que s'enamoren de veritat i que tenen el cor trencat MOLTES vegades....però com deia Mercè Rodoreda, "però l'amor existeix, i ho donaries tot, t'hi jugaries tot, perquè quan l'has tastat t'adones que és l'únic que et fa acceptar la vida". Perquè per alguna gent, un sol amor valuós i especial és millor que "col·leccionar experiències".
Quan parlo amb gent de la meva edat d'això, també amb la gent de confiança, me n'adono de que ningú veu com una opció estar amb una persona tota la vida, encara que aquella persona sigui just el que necessites, qui et comprèn, t'estima, t'acompanya, et respecta, et fa riure, i en resum sents que no necessites ningú més. I coi, em fa ràbia. Perquè tothom pot tenir la opinió que vulgui d'això, es clar, però em fa ràbia que això d'estar amb una persona tota la vida es vegi com una cosa antiquada. Jo quan explico que vull estar amb el meu nòvio tota la vida la gent em tracta de boja. Només tinc dues amigues comptades que ho respecten i no es riuen de mi. Però és que és l'amor de la meva vida, ho tinc claríssim, i si és el que he somiat tenir durant tants anys, perquè li hem de posar data de caducitat? Com quan comences a sortir amb algú i la gent et diu "a veure quan dureu", o "tant de bo dureu"...ho trobo absurd. Perquè ell és el meu nen, és el que em fa feliç i m'alegra els dies, i em fa sentir estimada cada putu dia de la meva vida, és el que m'entén quan ningú m'entén, aguanta les meves frikades i em valora per qui soc. És un noi super especial que es mereix tot l'amor del món, i sabeu què? Que el penso estimar fins que em mori. Obviament el futur és incert, però ara mateix no sento que aquesta relació hagi de tenir un final. Per tant, a totes les persones romàntiques que creieu en l'amor etern en una societat superficial que no us entén: seguiu creient. No us escolteu els altres. Seguiu creient i el dia que de sobte conegueu a algú que pensa com vosaltres en això, serà el millor dia de la vostra vida.

Això és tot. Gràcies per haver aguantat la xapa i perdó si he divagat molt.

Gràcies per compartir-ho! segur que algú et llegirà i se sentirà igual. Una abraçada gran

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge 



Moltes gràcies per la teva consulta!