La marca francesa Maison Cléo, acompanya les seves peces de roba amb un tiquet en el qual es desglossa tot el cost de producció:
«Cost de la tela, 13 euros. Mà d'obra (2 hores i mitja), 37,50 euros. Preu per fotografiar la peça, 8 euros. Lluitar contra la moda ràpida, cost zero». Amb això pretén demostrar que quan les coses es fan bé i tots els implicats en el procés de producció reben un salari digne, és molt difícil que una brusa costi 11 euros. Les seves, de fet, multipliquen per deu aquest preu.
«Vaig prendre la decisió de fer públics els costos de fabricar la meva roba perquè quan
vaig ser becària vaig treballar en algunes marques que produeixen a París, però utilitzen teixits com el polièster 100% i venen la roba a preus que al meu entendre no estan justificats. Així que vaig decidir demostrar al món que la roba de seda feta a mà per encàrrec podia ser fins i tot més barata», explicava a S Moda Casa Derrow, propietària de Maison Cléo. Després d'això, més marques s'han unit a aquest moviment (#truecostoffashion)
Molta gent decideix comprar low cost, ja que els hi és complicat gastar-se tants diners en roba. En una enquesta publicada a Cosmopolitan es va revelar que dos terços dels enquestats no compren en marques de moda sostenibles, dels quals el 80% va argumentar que el motiu era que els resultaven «massa cares».
«És cert que, en general, són més elevats que els preus als quals ens hem acostumat. Però necessiten ser-ho», defensa Lauren Bravo a The Independent.
«Si bé la paraula 'car' és subjectiva, el preu de la tela, el fil, la fabricació de patrons, la maquinària i les altres despeses no ho és. El cost de la feina humna tampoc hauria de ser negociable, però moltes vegades són les persones les que se sacrifiquen pel marge de benefici. Menys del 2% dels treballadors de la confecció a escala mundial guanyen un salari digne. Quan comprem un vestit de cinc euros en una marca de moda ràpida, no és barat per art de màgia, és barat perquè algú està pagant el preu».
