Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Ares i Quim

L’Ares no havia trepitjat mai el taller de ràdio de la universitat. Però aquell dia, per una cadena de coincidències absurdes (una classe cancel·lada, un cafè de més i una amiga que li va dir “va, acompanya’m només deu minuts”), s’hi va acabar trobant asseguda davant d’un micro, amb els auriculars posats i un noi davant que parlava amb una veu tan clara que li feia pessigolles per dins.

Ell era el Quim. Estudiant de Comunicació, un any més gran, veu greu i mirada directa. Havia creat un podcast experimental amb convidats sorpresa, i aquell dia havia demanat voluntaris que no sabessin ben bé a què venien.

—Nom? —va dir ell, ajustant-li el micro, tan a prop que l’Ares va sentir el seu alè al clatell.

—Ares.

—Perfecte. Ares, avui no parlarem de política, ni de cinema, ni de res massa intel·lectual. Vull parlar del que no es diu.

—T’agrada jugar fort, pel que veig.

—Només si la partida promet.

I en aquell moment, es va encendre alguna cosa.

Van passar trenta minuts parlant amb els micros oberts —sobre atracció física, límits, desig, i aquella línia difusa entre el que penses i el que t’atreveixes a dir. A mesura que la conversa avançava, la veu del Quim s’anava tornant més suau, més densa. L’Ares responia sense filtres, i amb els ulls clavats als seus.

Quan van acabar la gravació, el silenci entre ells va ser molt més eloqüent que tot el que havien dit.

—Et puc ensenyar la sala de postproducció? —va preguntar ell, amb un somriure que no volia amagar res.

—Només si em segueixes parlant amb aquesta veu.

 

La sala de postproducció era petita, mal ventilada, i amb una porta que tancava massa bé. Però no feia falta gaire espai. Només ganes.

Quan el Quim li va ensenyar com retallava els àudios, l’Ares s’hi va acostar per darrere, recolzant la barbeta sobre la seva espatlla.

—Ja has acabat de jugar amb els sons?

—Sí. Ara vull jugar amb els silencis.

Ella el va girar de la cadira, el va asseure contra el respatller i el va seure sobre ell amb una naturalitat que no deixava marge a dubtes.

El primer petó va ser directe, sense timideses. Llavis plens de desig, de provocació. Mans que es buscaven als malucs, a la cintura, sota la roba. L’Ares li va treure la dessuadora i li va resseguir el pit amb la boca.

El Quim li va pujar la samarreta fins a sota els pits i li va fer un petó a la panxa, lentament.

—Això també ho gravaries? —va xiuxiuejar ella.

—Això només ho vull viure.

Els pantalons van caure amb presses. La seva roba interior va seguir poc després. Els cossos es van moure amb urgència però sabent-se escoltar. Es tocaven amb precisió, com si sabessin on calia apretar, on calia frenar, on calia deixar-se anar.

Quan ell li va passar els dits entre les cames i l’Ares va deixar escapar un gemec a l’orella, ell li va xiuxiuejar:

—M’agrades molt quan perds el control.

—Doncs no em facis recuperar-lo.

Es van entregar l’un a l’altre, entre els cables, la penombra i la música de fons que encara sonava en bucle des d’un monitor. El so dels seus cossos era més real que qualsevol pista d’àudio.

I quan van acabar, amb els cabells despentinats i els ulls brillants, l’Ares es va tornar a posar els auriculars i va dir amb un somriure:

—Ara sí. Aquest fragment me’l quedo només per mi.

 

CONTINUARÀ...

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!