Fa pocs dies, una escena protagonitzada pel Darío i l’Almudena a La Isla de las Tentaciones va tornar a encendre el debat: fins on pot arribar l’entreteniment? Tot s’hi val per fer audiència? O hi ha línies que no s’haurien de traspassar mai, encara que sigui “només entreteniment”?
A partir d’aquesta escena, a Adolescents.cat vam voler saber què en penseu vosaltres, els i les adolescents.
Vau contestar 1.049 persones menors de 25 anys i les respostes han estat molt més madures del que alguns adults s’imaginen.
👉 Hi ha línies que no s’haurien de traspassar a la televisió?
75 % dieu que 100 % sí, hi ha línies vermelles
16 % penseu que està bé mostrar la realitat
9 % dubteu
Aquests resultats mostren que sou crítics amb el contingut que consumiu i que no accepteu qualsevol cosa només perquè sigui entreteniment o viral.
👉 S’haurien de cancel·lar programes com La Isla de las Tentaciones?
67 % dieu que sí
33 % que no
Aquí apareix el debat de fons:
alguns penseu que aquest tipus de programes fan més mal que bé,
altres creieu que el problema no és tant el programa, sinó com el mirem i què en fem.
👉 Creus que tens prou maduresa per discernir conductes tòxiques?
42 % dieu que sí, fins i tot sent menor
34 % que sí, però a partir dels 18
25 % reconeixeu que no, perquè pot normalitzar males conductes
I aquesta dada és clau:
1 de cada 4 de vosaltres admet que aquest tipus de contingut pot confondre o normalitzar relacions tòxiques.
Què diu la recerca sobre aquest tipus de programes?
Diversos estudis en psicologia i comunicació assenyalen que l’exposició continuada a continguts on hi ha humiliacions, control, gelosia extrema o manipulació emocional pot:
- normalitzar conductes tòxiques
- afectar la percepció de què és una relació sana
- generar confusió emocional, sobretot quan encara esteu construint el vostre criteri afectiu
Especialment si aquests continguts es mostren sense context ni reflexió, només com a espectacle.
No és que mirar un reality et faci “mal” automàticament.
El problema és quan es consumeix sense filtres, sense preguntes i sense espais per pensar-ho.
Veure la realitat per qüestionar-la… o no mostrar-la per no normalitzar-la?
Aquí hi ha el gran dilema.
D’una banda, mostrar situacions com les de La Isla pot servir per:
- identificar conductes tòxiques
- parlar-ne
- qüestionar-les
- dir: “això no és una relació sana”
Però de l’altra, quan aquestes situacions es presenten com:
- entreteniment pur
- drama per enganxar
- contingut viral sense conseqüències
…correm el risc que deixin de semblar greus.
Que es normalitzin.
Que algú pensi: “si passa a la tele, deu ser normal”.
La pregunta no és només si aquests programes haurien d’existir o no.
Les preguntes importants són:
👉 Tenim eines per entendre el que estem veient?
👉 Ens ajuda a identificar què és una relació sana i què no?
👉 O només busca impacte, drama i audiència?
Perquè una cosa és veure la realitat per qüestionar-la.
I una altra molt diferent és consumir-la fins que deixa de semblar estranya.
