Tenir fantasies amb gent que ens agrada és absolutament normal. Pensar en cossos, escenes o situacions forma part de la sexualitat humana, encara que sovint no se’n parli gaire.
El problema apareix quan aquestes fantasies deixen de ser pensaments i passen a la realitat a través d’eines com la intel·ligència artificial. En els últims mesos, cada vegada més joves es pregunten si “realment passa res” per agafar fotos de persones del seu entorn i fer servir una IA per transformar-les: posar-les en roba interior, en un llit o en una situació sexualitzada. Sovint el raonament és el mateix: “si no ho envio a ningú i és només per mi, no pot ser tan greu”.
Però aquí és important ser molt clares: sí que és greu.
La línia entre fantasia i vulneració de drets és molt clara. Tenir fantasies mentalment no afecta ningú. En canvi,
utilitzar imatges reals de persones sense el seu consentiment per sexualitzar-les amb IA ja no és fantasia, és una acció que vulnera drets fonamentals. Estem parlant del dret a la imatge, a la intimitat i a l’honor, protegits per la llei. No cal penjar-ho a xarxes ni enviar-ho a ningú perquè sigui una vulneració: el simple fet de crear aquestes imatges ja pot tenir conseqüències legals.
Encara és més greu quan la persona que apareix a la imatge és
menor d’edat. En aquest cas, encara que la foto sigui modificada o generada amb intel·ligència artificial, es pot considerar material d’explotació sexual infantil. Això comporta delictes penals molt greus, independentment de la intenció o de si el contingut es queda “guardat al mòbil”. Aquí no hi ha cap zona grisa.
A tot això s’hi suma que la majoria de plataformes d’intel·ligència artificial prohibeixen explícitament crear o modificar imatges de persones reals perquè apareguin nues, en roba interior o en contextos sexuals. No és una norma arbitrària:
els informes recents sobre violència digital alerten que els deepfakes sexuals són una de les formes d’abús que més creix, especialment contra dones joves. De fet, la gran majoria d’aquestes imatges es creen sense consentiment i tenen un impacte emocional molt fort, fins i tot quan la víctima no arriba mai a veure-les.
Però més enllà de la llei, hi ha una reflexió que és igual o més important: la qüestió ètica. Utilitzar la IA per “despullar” algú sense el seu consentiment implica mirar aquella persona com un objecte, no com un subjecte amb voluntat pròpia. El desig deixa de ser una cosa compartida per convertir-se en una forma de control. I això no construeix una sexualitat sana.
La tecnologia no elimina la necessitat de respecte; al contrari, ens obliga a tenir-ne més. El consentiment continua sent la base de qualsevol relació i de qualsevol expressió del desig, encara que hi hagi una pantalla o una IA pel mig.
La fantasia pot ser un espai segur i legítim si es queda en la imaginació. Pots imaginar, escriure, crear històries, explorar el desig sense fer servir imatges reals ni vulnerar ningú. Quan la fantasia necessita el cos d’una altra persona sense que aquesta ho sàpiga ni ho vulgui, ja no és una fantasia innocent.
En un moment en què la tecnologia avança molt més ràpid que la reflexió, aturar-se a pensar on posem els límits és més necessari que mai. No tot el que es pot fer amb IA s’ha de fer. I respectar els altres —la seva imatge, el seu cos i la seva intimitat— continua sent una línia que no s’ha de creuar mai.
