Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Júlia i Marc
La Júlia i en Marc portaven mesos compartint biblioteca, mirades i acudits dolents. Amics d’aquells que tenen massa química per no sospitar-ne. Sempre havien tingut aquest “alguna cosa”, però no s’havien atrevit a posar-hi nom. Fins aquell vespre.
Feia unes setmanes que es trobaven molt sovint a la biblio. I per “casualitat”, sempre acabaven compartint taula. I quan un no podia anar-hi, l’altre escrivia:
—Avui la cadira et trobarà a faltar.
I aquell missatge ja deixava la Júlia amb la panxa remoguda fins a mitjanit.
Tot va explotar la nit de la festa d'hivern de la seva ciutat.
Ella anava amb les seves amigues, però quan va veure entrar en Marc per la porta, el cor se li va accelerar. Duia una camisa que li quedava massa bé, i un somriure d’aquells que et treuen l'alè. La va veure, li va picar l’ullet, i li va fer un gest perquè s’acostés. Ella va mirar les seves amigues com qui diu “ara vinc” i se’n va anar cap a ell.
—Estaves guapíssima el primer dia de classe, però avui... et passes —va deixar anar ell.
—No em diguis això si després no em fas un petó —va dir ella, ràpida. I tot i que ho va dir com qui fa una broma, les seves mirades es van quedar clavades.
En Marc no va contestar. Li va agafar la mà i la va portar cap a la pista. Van començar a ballar. Primer amb distància, després més a prop. Es miraven tota l’estona. Els cossos s’anaven acostant, i els somriures es feien més difícils de contenir.
Ell li va posar les mans a la cintura. Ella li va passar els braços pel coll. Els llavis a només uns centímetres. El món s’anava apagant al voltant. Música i gent, però ells estaven sols dins la seva bombolla.
—Què farem amb tot això? —va xiuxiuejar ell, gairebé tocant-li l’orella.
—Això què?
—Això nostre. Aquesta tensió que fa mesos que dissimulem tan malament.
La Júlia va riure fluix, nerviosa però segura.
—Jo ja m’he cansat de dissimular.
Ell la va mirar i es va apropar encara més. Però ella va fer mitja volta i va sortir cap a fora. Ell la va seguir, sense pensar-s’ho.
Feia fred. L’aire era dens, de nit de festa. Ella es va asseure a un mur de pedra, tremolant lleugerament. Ell es va asseure al seu costat.
—Ho has notat, oi? —va dir ella.
—Ho noto des del primer dia que vas fer veure que no em volies passar el boli.
Ella va somriure. Ell li va agafar la mà, i van quedar així un moment. En silenci. Mirant-se.
—Et puc fer un petó?
La Júlia no va respondre. Només es va inclinar cap endavant i li va buscar la boca. I llavors... va passar.
El primer petó va ser suau. Però només el primer. El següent va ser intens, llarg, calent. Ell li va agafar el clatell amb una mà, ella li va prémer la cama amb la seva. Les mans començaven a explorar, buscant-se amb ànsia per tot el temps que s'havien reprimit.
Ell li va fer un petó al coll, i la Júlia li va apartar la camisa, buscant la pell. Ella li va mossegar el llavi, ell li va estirar una mica els cabells. Estaven suant, i feia fred, però no ho notaven. Hi havia massa ganes. Massa temps acumulat.
—Si seguim així —va dir ell, amb la respiració agitada— no arribaré sencer a casa.
—Et vull sencer però no sé si puc frenar —va respondre ella, i li va tornar a fer un petó, encara més apassionat.
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
.jpg)
