Hi ha una cosa que cada vegada es veu més clara: gairebé no publiqueu posts. I si ho feu, és amb molta més prudència que els adolescents de fa uns anys.
Stories estèticament cuidades, una cançó, una imatge bonica… Però poca opinió, poc relat, poc context i poc caos propi de l’adolescència.
Des de fora podria semblar que esteu més passius/es. Però hem parlat amb vosaltres i ens heu dit una cosa molt interessant:
“Abans les xarxes eren per ensenyar la teva vida. Ara són com una mena de Pinterest.”
I aquesta frase ho explica gairebé tot. Abans també hi havia postureig però ara el perfil s’ha convertit en una mena d’aparador estètic. No es tracta només d’ensenyar què feu, sinó de construir una imatge coherent, cuidada, amb unes vibres concretes alineades amb qui sou.
Molts ens heu dit que preferiu stories abans que posts perquè són temporals. Si deixen d’encaixar amb qui sou d’aquí a un temps, desapareixen.
També ens heu explicat una altra realitat que molts adults ni sospiten:
pràcticament tothom té compte secundari. Alguns fins i tot dos o tres.
Al compte principal hi ha el perfil “net”, el de quedar bé i no exposar-vos a cap risc i al secundari hi ha la vida real.
Als secundaris hi ha menys gent, només coneguts o millors amics. Allà pengeu coses sense pensar-les tant, coses espontànies i coses que potser no són “aesthetic”. Algunes de les vostres famílies ho saben però moltes altres no.
És com si haguéssiu dividit la vostra identitat digital en capes:
— la capa pública, cuidada i coherent
— la capa privada, més lliure i imperfecta
I aquí apareix la pregunta important: per què necessiteu tants filtres?
Molts ens heu dit que cada vegada hi ha més por i més vergonya de publicar coses. Que abans fer el ridícul era gairebé un ritual adolescent. Publicàvem vídeos absurds, fotos mal editades, textos dramàtics… Exploràvem la nostra identitat en obert.
Ara, en canvi, fer el ridícul sembla perillós. Si no publiqueu gaire, us equivoqueu menys. Si no exposeu massa emocions, ningú les pot ridiculitzar. Si no doneu opinió, ningú la pot atacar.
També hi ha un altre codi que sembla haver-se instal·lat:
ser guai és ser misteriós/a. No explicar-ho tot, no exagerar i sobretot no fer cringe.
Però aquí hi ha una contradicció molt forta. L’adolescència és l’etapa de provar, exagerar i fer una mica el pena. La psicologia evolutiva explica que necessiteu experimentar per saber qui sou. Necessiteu marge per equivocar-vos, provar i a partir d’aquí triar i descartar.
La pregunta no és si publiqueu massa poc. La pregunta és si sentiu que no podeu equivocar-vos en públic.
Perquè fer el ridícul —en petites dosis— forma part de créixer. Forma part de descobrir què us encaixa i què no.
Potser no us estan robant l’adolescència.
Potser l’esteu adaptant a un món molt més exposat i permanent.
Però ens preocupa una cosa: créixer sense marge per equivocar-vos i sense espai per ser imperfectes acaba passant factura.
És això el que està passant?
O simplement esteu redefinint què vol dir ser adolescent avui?