Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Nerea i Pau
La Nerea feia anys que cantava a la coral municipal. No se sentia la millor, tampoc volia ser-ho, però tenia una veu molt especial, d'aquelles que no pots deixar d'escoltar.
El Pau s’hi havia incorporat aquell curs per tocar el piano. No parlava gaire amb ningú, potser per timidesa. Arribava, deixava la motxilla al costat del banc i s'asseia al piano.
El primer dia que es van mirar fixament va ser gairebé per accident. Ella estava afinant una nota massa alta. Va dubtar, va baixar el to... I en aquell moment va notar que ell l’estava mirant des del piano. No amb cara de judici, sinó amb tendresa i atenció.
Va aguantar la mirada uns segons.
La Nerea es va posar nerviosa i sense voler va desafinar.
Ell va somriure tímidament i va tornar a mirar les tecles.
Aquella nit, la Nerea va pensar en aquell somriure més del que volia admetre.
A partir d’aquell dia, va començar a passar.
Cada assaig, quan la directora deia “des del compàs 32”, ella buscava de reüll si ell la mirava. I gairebé sempre la mirada era corresposta. No era descaradament, ni molt menys, però es miraven.
Un dijous plujós, es van quedar sols uns minuts. La resta del grup havia sortit a descansar.
—Cantes diferent quan estàs nerviosa —va dir ell, sense aixecar gaire el cap.
—Ah sí? —va respondre ella, intentant que no se li notés res.
—Sí, la teva veu té més aire, com si et costés contenir-lo.
La Nerea va notar com se li escalfava la cara.
—És culpa teva.
El Pau va deixar de tocar. Va aixecar la mirada. Aquesta vegada directa.
—A mi no se'm nota tant, però també estic nerviós.
Silenci.
Ella es va acostar al piano. No gaire. Però prou perquè l’olor de colònia d’ell li arribés.
—Per què? —va preguntar.
—Perquè cada cop que et miro, perdo el fil a la partitura.
A la Nerea li va fer un salt el cor. Literal. Se sentia com si estigués protagonitzant una escena de pel·lícula romàntica.
—Doncs no em miris —va dir, però no es va moure ni un centímetre.
—No puc.
Els altres encara no tornaven.
La sala estava en silenci. Només el so suau de la pluja contra les finestres.
Ella es va asseure al banc del piano, al seu costat. Les cuixes es tocaven lleugerament.
—Si segueixes així, desafinaré sempre —va murmurar.
I en aquell espai petit, la mà d’ell es va moure sense voler i li va tocar el genoll. No la va retirar. Ella tampoc.
—Nerea… —va dir ell.
—Mm?
—Si et faig un petó ara, et quedaràs muda?
Ella no va poder evitar riure però sentia un foc tan intens dins seu...
—Comprova-ho.
Ell es va inclinar lentament, els llavis es van tocar suaument al principi. Tímids. Però només el primer segon.
Després va venir el segon petó. Més segur. Més llarg.
Les mans encara no sabien gaire què fer. Però les respiracions sí.
Quan es van separar, ella estava vermella. Ell també.
—Ara sí que no podré seguir la partitura —va dir ell, mig rient.
—Doncs repetirem tants cops com calgui —va respondre ella amb una mirada seductora i en veu baixa.
I quan la resta del grup va tornar, els dos estaven asseguts com si res. Però la manera com ell tocava… i com ella cantava… havia canviat completament.
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
.jpg)
