Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Violeta, Èric i Ivan, especial 8M
La Violeta sempre havia estat d’aquelles persones que omplen un espai només entrant-hi. No perquè parlés molt ni perquè volgués destacar. Era una mena d'aura que desprenia, una presència i una energia.
Però últimament, si algú la mirava bé, aquella llum ja no hi era.
Amb l’Èric tot havia començat molt fort. Quan es van conèixer semblava que el món girés més ràpid quan estaven junts. Ell era intens, impulsiu, d’aquells que et fan sentir especial amb una mirada. Amb ell tot era passió: petons robats i apassionats, abraçades fortes, missatges a qualsevol hora...
La Violeta es pensava que allò era amor. Però amb el temps aquella intensitat va començar a pesar.
No era una violència que es veiés des de fora. Ningú hauria dit res mirant-los. Però hi havia coses petites que s’anaven acumulant:
Comentaris que semblaven broma però que la ferien i la limitaven:"Amb aquesta faldilla sortiràs?"
O mirades llargues quan ella parlava amb algú altre: "No sé per què necessites quedar tant amb els teus amics."
I després venia el moment en què ell la tornava a abraçar, li feia petons al coll i li deia que l’estimava molt. I la Violeta tornava a pensar que potser exagerava.
Fins que un dia va començar a notar que ja no explicava les coses com abans. Que es mirava al mirall i dubtava de si la roba li quedava bé. Que quan ell s’enfadava, ella es feia petita.
I això, a poc a poc, va anar apagant-la.
L’Ivan va aparèixer d’una manera molt més silenciosa.
Es van conèixer a una activitat del centre cultural del barri. Al principi només coincidien de passada i parlaven poc. Però ell tenia una manera d’escoltar que la Violeta feia temps que no trobava.
No interrompia. No jutjava. No opinava de tot.
Un dia, mentre parlaven asseguts a unes escales després d’una xerrada, la Violeta va dir sense pensar:
—A vegades tinc la sensació que ja no sóc la mateixa.
L’Ivan no va respondre immediatament. Va esperar uns segons.
—Potser no és que hagis canviat tu —va dir finalment—. Potser és que algú t’està fent sentir més petita del que ets.
La Violeta va notar alguna cosa estranya al pit. No era tristesa. Era… alleujament.
Amb l’Ivan les converses eren diferents, no hi havia presses. No hi havia aquella pressió de demostrar res. Només estones llargues parlant de música, de llibres, de coses petites.
I sobretot, una sensació nova: tranquil·litat.
Un vespre van sortir a caminar després d’una trobada del grup. Feia fred, i la Violeta duia les mans a les butxaques.
—Estàs bé? —va preguntar ell.
—Sí… només pensava.
—En què?
Ella va riure una mica.
—En com pot ser que amb algunes persones tot sigui tan complicat… i amb d’altres tot sigui tan fàcil.
L’Ivan la va mirar, però no es va apropar més del compte. No va forçar res.
—Les coses bones no haurien de fer-te mal —va dir simplement.
La Violeta va sentir com si alguna cosa dins seu tornés a respirar.
Es van quedar uns segons en silenci. Després ell li va agafar la mà amb una tendresa que feia molt temps que no sentia.
La Violeta va notar que el cor li bategava fort, però d’una manera diferent. No per por de perdre alguna cosa, sinó per la sensació que potser estava començant a recuperar-se a ella mateixa.
I en aquell moment va entendre una cosa que feia mesos que li costava veure i que l'Ivan, va fer-li inconscientment de mirall per mostrar-li:
L’amor no hauria de fer-te petita ni fer-te patir.
L’amor, quan és de veritat, et torna la llum.
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
.jpg)
