Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Èrica i Gil
L’Èrica va estar literalment vint minuts mirant la pantalla abans d’enviar el missatge.
No perquè fos tímida exactament, però allò li feia vergonya.
La seva amiga Jana portava setmanes insistint.
—T’ho juro, Èrica. Tu i el Gil faríeu massa bona parella.
—No el conec.
—Precisament.
I ara allà estava. Amb el contacte guardat com “Gil amic Jana” i el polze a punt de fer el ridícul (o això pensava ella).
Va respirar fons per agafar forces i fer el pas.
“Hola… sóc l’Èrica 😅 la Jana m’ha passat el teu número perquè és molt pesada i no pararà fins que ens coneguem.”
Enviar.
Mòbil bloquejat.
Mòbil desbloquejat dos segons després.
No contestava.
—Perfecte, molt bé, Èrica. Acabes d’escriure a un desconegut com si estiguessis desesperada.
El mòbil va vibrar.
“Uf, gràcies per fer el pas. La Jana m’ha dit exactament el mateix de tu.”
L’Èrica va somriure sola a l’habitació.
I així va començar tot.
Primer van ser bromes.
Després àudios.
Després aquella confiança estranya de parlar amb algú que no has vist mai però que sembla que et conegui una mica.
El Gil tenia una manera de contestar que enganxava. No intentava impressionar-la constantment, però tenia carisma i magnetisme.
Li preguntava coses que podien semblar poc importants però que diuen molt d'una persona.
Quina cançó escoltava quan estava de mala llet.
Què feia els diumenges.
Per què sempre enviava àudios caminant.
I l’Èrica, sense saber gaire com, va començar a esperar aquells missatges.
Un vespre van acabar fent videotrucada “cinc minuts” que van acabar sent dues hores.
—Vale, ara entenc per què la Jana insistia tant —va dir ell.
—No t’ho creguis massa.
—No, ho dic de debò. Com vols que no estigui enganxat a tu amb aquest caràcter i aquesta cara?
L’Èrica va apartar la mirada de la càmera, rient nerviosa.
—Tu tens una mica cara de portar problemes hahah
—També m’ho diuen bastant.
Van decidir quedar un dissabte a la tarda per fer una volta i prendre alguna cosa.
L’Èrica va arribar abans, estava nerviosa i volia tenir la situació controlada (encara que sabia que no podia). Portava deu minuts fent veure que mirava aparadors quan el va veure arribar.
I va ser estrany. Perquè el reconeixia perfectament, però alhora no.
Ell es va acostar amb aquell mig somriure que ja coneixia de la pantalla.
—Hola.
—Hola.
Dos segons de nervis absoluts.
I després… naturalitat. Per sort tot es va anar tornant fàcil, moolt fàcil de fet. Converses fluïdes i també bromes de tant en tant per picar-se.
—Ets més baix del que imaginava —va dir ella.
—Mentida.
—Una mica sí.
—Tu també eres més intensa als àudios.
—Això és impossible.
Ell va riure.
I cada vegada que reia, l’Èrica notava aquell nus a la panxa.
Van acabar en un parc, asseguts a un gronxador perquè tots els bancs estaven ocupats.
Ja era fosc i l'aire era fred.
I aquell moment estrany on la conversa comença a baixar de volum i agafar un altre to.
—Estàs nerviosa? —va preguntar ell.
Ella va fer una cara rara.
—Una mica.
—Jo també.
Silenci.
Ell movia lleugerament el gronxador amb els peus.
—Pensava que seria més incòmode veure’ns en persona —va dir ella.
—Jo pensava que em costaria menys no mirar-te tant.
L’Èrica va notar com se li accelerava tot.
—Gil…
—Què?
—La Jana ens matarà si acabem liant-nos tan ràpid.
Ell va somriure lentament.
—Doncs no li expliquem.
I es va acostar.
L’Èrica va notar el seu perfum abans del petó.
Va ser suau al principi. Curt.
Però quan es van separar i es van tornar a mirar… ja estava.
Ja no hi havia marxa enrere.
Ella li va agafar la dessuadora i li va tornar a fer un petó, aquesta vegada més intensament, amb més ganes. Com si tot el flirteig acumulat d’aquelles setmanes hagués explotat de cop.
Les mans del Gil li van anar a la cintura, ella li va acariciar el clatell.
I es van quedar així una bona estona, entre petons i rialles nervioses, balancejant-se lleugerament als gronxadors buits.
—Crec que la Jana tenia raó —va murmurar ell.
—No li donarem aquesta satisfacció tan ràpid però. Tu no diguis res de moment.
Però cap dels dos podia parar de somriure.
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
.jpg)
