Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Joan i Adam
El Joan odiava arribar tard.
Per això aquella nit estava corrent per l’estació com un boig, amb la motxilla saltant-li a l’esquena i els auriculars mig caiguts.
I evidentment, quan les portes del tren es van tancar davant seu, va deixar anar un:
—No fotis…
—També l’has perdut? —va dir una veu darrere seu.
El Joan es va girar.
Un noi alt, dessuadora grisa, cabells despentinats i una bossa d’esport penjada a l’espatlla el mirava mig rient.
—Sí —va dir el Joan—. I a sobre el següent és d’aquí quaranta minuts.
—Perfecte. Temps suficient per replantejar la vida.
El Joan va riure sense voler.
—Tu també dramatitzes molt ràpid, eh?
—És el meu talent principal. Adam, per cert.
—Joan.
I així, sense més.
Van acabar asseguts al terra de l’andana perquè tots els bancs estaven ocupats.
Al principi van parlar per matar el temps.
Després… ja no.
L’Adam estudiava fotografia. El Joan arquitectura. Es van descobrir fent bromes als dos minuts i parlant seriosament als cinc.
Aquella confiança rara que a vegades apareix amb persones que acabes de conèixer.
—Tens cara de pensar massa —va dir l’Adam en un moment.
—I tu tens cara de fer veure que no penses en res.
—Uf. Això ha estat personal.
El Joan va somriure.
L’Adam el mirava molt. Però no de manera incòmoda. Més aviat com si li semblés interessant fins i tot quan callava.
I el Joan ho notava.
Molt.
Quan va arribar el següent tren, van pujar al mateix vagó.
Buit.
Només una dona dormint tres seients més enllà.
Es van asseure un davant de l’altre al principi. Però en algun moment, sense saber gaire com, l’Adam es va moure al seu costat.
—Millor així —va dir.
—Per què?
—Perquè em cansava de girar el coll per mirar-te.
El Joan va notar directament aquella frase a l’estómac.
Va apartar la mirada cap a la finestra, intentant dissimular el somriure.
—Ets així amb tothom?
—No. Amb tu estic fent bastant més esforç del normal.
El Joan va riure fluix.
I després va venir aquell silenci.
No incòmode.
Dens.
El tren avançava lentament, amb les llums reflectides als vidres foscos.
L’Adam va recolzar el braç al seient darrere seu. Molt a prop ara.
—Et puc fer una pregunta? —va dir.
—Depèn.
—M’has mirat així des del principi o m’ho estic imaginant?
El Joan va notar com se li accelerava tot.
—Potser una mica.
—Només una mica?
Ara l’Adam somreia.
I el Joan va entendre que estava perdut.
—Vale. Bastant.
L’Adam es va acostar lentament. Sense aquella seguretat exagerada de pel·li. Més aviat amb nervis reals.
—Si m’equivoco, em mates i baixo a la següent parada —va dir.
—Calla.
I va ser el Joan qui va fer l’últim pas.
El petó va començar tímid. Curt.
Però va durar exactament dos segons així.
Perquè després l’Adam li va agafar la mandíbula suaument amb una mà i el va tornar a besar amb més ganes. Més intensament.
El Joan va notar aquella barreja absurda d’adrenalina i calma alhora.
Les seves mans van anar a la dessuadora de l’Adam, apropant-lo més. Els genolls tocant-se. La respiració canviant.
Quan es van separar, els dos reien una mica. Nerviosos.
—Molt bé —va dir l’Adam—. Ara sí que no vull baixar del tren.
—Doncs no baixis.
Silenci curt.
—Joan?
—Què?
—Crec que perdre aquell tren ha estat el millor que m’ha passat aquesta setmana.
El Joan va somriure.
—No dramatitzaves?
—Sí. Però aquesta vegada crec que tinc raó.
I mentre el tren continuava avançant per la ciutat gairebé buida, cap dels dos tenia gaire pressa per arribar enlloc.
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
.jpg)
