Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Lia i Mark
La Lia va veure el Mark per primera vegada baixant de l'autobús. Estaven de colònies i resulta que havien de compartir casa amb un altre institut.
I la seva primera impressió no va ser bona, no perquè fos antipàtic... Sinó perquè semblava massa segur de si mateix.
Portava la dessuadora lligada a la cintura, una pilota de futbol sota el braç i ja estava fent bromes amb gent que acabava de conèixer feia trenta segons.
—Aquest és dels que es fan amics de tothom en cinc minuts —va murmurar la Lia a la seva amiga.
—O dels que et cauen fatal perquè sí —va respondre ella.
—També.
La qüestió és que els dos instituts coincidien aquella setmana a la mateixa casa de colònies.
Una masia enorme envoltada de bosc, amb pistes esportives, un llac petit i habitacions compartides.
Cinc dies. Només cinc dies.
El primer dia va ser divertit i tranquil, però el problema va arribar el segon matí.
Van anunciar una gimcana per equips, barrejats amb l'altre institut.
I, evidentment, el destí va decidir que la Lia i el Mark anirien junts.
—No pot ser —va dir ella.
—Jo també estic encantat de veure't —va respondre ell.
—Ni em coneixes.
—Però intueixo que t'agrada queixar-te.
La Lia li va dedicar una mirada assassina i ell va riure. Aquell riure la va irritar encara més...
Durant hores es van anar picant: Que si anaven massa lents, que si ell no escoltava les instruccions, que si ella volia controlar-ho tot...
Però en realitat cada cop hi havia menys malestar en aquells comentaris i de cop semblava que s'ho estaven passant bé.
A la nit hi havia joc de nit. Típic de les còlonies: al bosc, amb llanternes, equips buscant pistes...
En un moment donat, la Lia es va separar del grup perseguint una de les proves.
Quan va voler tornar, estava completament desorientada.
—Perfecte —va bufar.
—Tampoc és tan greu.
La veu va sortir de darrere seu.
El Mark.
—M'has seguit?
—No. També m'he perdut.
—No et crec, però d'acord. Ara com sortim d'aquí?
—No ho sé, però jo no tinc pressa. — va respondre el Mark.
La Lia es va posar una mica nerviosa d'aquest comentari, però el va ignorar i van començar a caminar buscant el camí de tornada.
Després de vint minuts voltant entre arbres, van acabar asseguts sobre un tronc. Necessitaven descansar i que aparegués una senyal divina que els ajudés a arribar de nou a la casa.
La música de la festa final arribava molt llunyana.
El bosc estava tranquil i ells també, no estaven discutint per primer cop.
—Sempre ets així? —va preguntar el Mark.
—Així com?
—Com si haguessis de demostrar alguna cosa constantment.
La Lia es va quedar callada.
—I tu?
—Jo què?
—Sempre fas veure que tot te la sua?
El Mark va somriure, però aquesta vegada no va contestar de seguida.
—No.
I aquell "no" va sonar sorprenentment sincer.
Van començar a parlar de veritat. De les seves famílies, de què volien fer quan acabessin l'institut, d'algunes pors que tenien... I sense adonar-se'n, van passar més d'una hora asseguts allà.
Quan finalment van veure les llanternes dels monitors buscant-los, tots dos es van aixecar.
Però alguna cosa havia canviat. L'endemà ja no es picaven igual, les mirades duraven més i els somriures també.
I quan es creuaven durant les activitats, era impossible no buscar-se.
Fins que va arribar l'última nit i la festa de comiat.
La Lia estava parlant amb les seves amigues quan va veure el Mark a l'altra punta del pati.
Ell també la va veure. Els dos van quedar mirant-se i van somriure alhora.
Més tard, quan la música ja era més baixa i molta gent havia entrat a les habitacions, van acabar asseguts al moll del llac.
Només ells dos.
Amb els peus penjant sobre l'aigua.
—Fa ràbia que s'acabi, eh? —va dir la Lia.
—Bastant.
Silenci.
—Però només han sigut cinc dies.
—Sí.
—Sembla més.
—Sí.
I després es van quedar mirant el llac sabent que en realitat es morien de ganes de fer una altra cosa.
La Lia no solia ser l'atrevida dels dos, però va decidir fer el cor fort per no penedir-se'n després. Va dir: "Mark". Ell es va girar i ella sense pensar-s'ho li va fer un petó.
Ell es va quedar embobat totalment. El noi que sempre tenia l'última paraula, ara s'havia quedat mut. Però no els calien paraules. Ell la va mirar als ulls, li va agafar la cara amb la mà i es van començar a liar.
La Lia va notar com de cop se li mullaven les calcetes i ell com se li posava tota dura. Es van estirar, ella sobre d'ell. Ella es va pujar una mica el vestit i van començar a donar-se plaer fent petting. No era el lloc de fer més i en el fons no els calia.
Però sort, sooort, que la Lia s'havia atrevit a fer el pas perquè la química entre ells era increïble!
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
