El creador de contingut català d'origen marroquí
Naim Smaili no para de fer-se viral fent cançons inspirades en melodies infantils on ironitza sobre alguns dels prejudicis que sovint s'associen a les persones d’origen marroquí.
El mecanisme és simple però molt intel·ligent: exagera els estereotips fins a fer-los absurds.
“Els marroquins són traficants.”
“Els marroquins porten ganivets.”
“Els marroquins són perillosos.”
Tots hem sentit frases semblants alguna vegada. Formen part d'un relat que fa anys que circula en determinats espais polítics, mediàtics i també a les xarxes socials.
I precisament perquè són idees tan repetides, moltes vegades deixem de qüestionar-les.
El més interessant del fenomen Naim Smaili no és només l'èxit de les seves cançons, és la manera com aconsegueix abordar un tema tan delicat com el racisme sense entrar directament en la confrontació.
Perquè quan algú ens diu que estem equivocats, normalment ens posem a la defensiva. En canvi, quan algú ens fa riure, la reacció és molt diferent.
La psicologia social fa dècades que estudia aquest fenomen. Diverses investigacions han observat que l'humor redueix la resistència davant idees noves i facilita que les persones reconsiderin creences que, en un altre context, rebutjarien automàticament.
No és que una broma canviï una ideologia de cop, però sí que pot generar una petita escletxa.
Pot fer que una persona es pregunti: "I si això que dono per fet no fos tan evident?"
Segons l'Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, les persones d'origen nord-africà continuen sent un dels col·lectius que més discriminació perceben a Europa en àmbits com la feina, l'habitatge o les relacions socials.
A Espanya, diversos estudis del Ministeri d'Inclusió i del CIS mostren que la població marroquina és una de les que rep més estereotips negatius, especialment en qüestions relacionades amb la seguretat o la convivència.
El problema dels prejudicis és que rarament es construeixen a partir de l'experiència directa, la majoria es construeixen a partir de relats: històries que escoltem, titulars, vídeos, comentaris i discursos repetits una vegada i una altra.
I si els prejudicis es construeixen a través de relats, també es poden qüestionar a través de relats.
Això és el que fa el Naim Smaili: No respon amb dades, no dóna lliçons ni es posa a la defensiva. Agafa el relat, l’exagera amb ironia i el torna absurd.
El converteix en una paròdia tan exagerada que obliga l'espectador a veure'n les contradiccions.
L'humor no només serveix per entretenir, pot ser una eina transformadora com cap altra.
Ajuda a desactivar pors, generar comunitat, empatia, pertinença… Pot apropar persones que, d'entrada, potser no s'escoltarien mai.
I això és especialment important en una època en què cada vegada convivim més amb persones que pensen diferent, però cada vegada parlem menys entre nosaltres.
Potser per això val la pena preguntar-nos una cosa: Si l'objectiu és canviar la mirada d'algú, què funciona millor? Un discurs que et diu què has de pensar o una cançó que et fa riure i, sense adonar-te'n, et fa qüestionar algunes idees que donaves per fetes?
