Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Joana, Pep i Jona
La Joana tenia vint anys i una motxilla massa petita per a tres setmanes d'Interrail.
—No hi cap res.
—Hi cap el just —va dir el Pep mentre intentava tancar-li la cremallera assegut a sobre la motxilla.
—Això és perquè tu has portat tres samarretes per vint dies.
—Estratègia.
El Jona, recolzat a la paret de l'estació, va negar amb el cap.
—Estratègia és no portar un assecador.
La Joana li va llançar una mirada assassina.
—No penso discutir això abans de pujar al primer tren.
Van riure els tres.
Era el primer dia del viatge. Formaven part d'un grup de set amics, tots estudiants universitaris, que portaven mig any preparant aquell Interrail. Viena, Praga, Budapest, Ljubljana... Ho tenien tot apuntat en un document compartit que ningú acabaria respectant.
La Joana coneixia el Pep des de feia anys. Era d'aquelles persones que feien fàcil qualsevol situació. Sempre tenia alguna broma preparada i era impossible enfadar-s'hi més de cinc minuts.
El Jona, en canvi, era amic d'una amiga. El coneixia molt menys. Parlava poc, però quan deia alguna cosa, acostumava a deixar tothom callat.
No s'assemblaven gens, i potser per això li agradaven tots dos.
Cosa bastant poc pràctica quan tens tres setmanes per davant compartint trens, albergs i esmorzars.
Aquella primera nit els va tocar un tren nocturn. El compartiment era petit. Sis lliteres. Motxilles per terra. Mitjons penjats on no tocava i algú roncant abans fins i tot que el tren sortís de l'estació.
La Joana no podia dormir perquè feia massa calor.
Va baixar de la llitera intentant no despertar ningú i va anar fins al passadís.
Va obrir una mica la finestra. L'aire de la nit li va tocar la cara.
—Tampoc pots dormir?
Es va girar.
Era el Pep.
—No hi ha manera.
Ell es va recolzar al seu costat.
Durant una estona només van mirar passar els llums de les estacions petites que travessaven.
—T'adones que fa mesos que esperem aquest viatge? —va dir ell.
—Sí. I encara no m'ho crec.
—Jo tampoc.
Van començar a recordar anècdotes de la universitat. Professors impossibles. Festes que havien acabat fatal. Gent que ja no veien.
La conversa va anar baixant de ritme sense que cap dels dos se n'adonés.
La Joana es va girar per dir-li alguna cosa i el va trobar molt més a prop del que s'esperava.
—Què? —va preguntar ell.
—Res.
—Mentida.
—Estava pensant que tens menys cara de xulo del que sembla.
—Em tires floretes?
—No t'emocionis.
Ell va somriure.
D'aquells somriures petits que apareixen quan ja no cal fer bromes.
—Joana...
—Què?
—Et puc fer una cosa molt poc original?
Ella ja sabia què volia dir.
I, en lloc de contestar, va escurçar la distància que quedava entre tots dos.
El petó va ser curt al principi, gairebé de comprovació. Però quan es van separar, cap dels dos va fer el pas enrere.
—Crec que això complicarà bastant el viatge —va dir ella, mig rient.
—Probablement.
—I no sembla que et preocupi gaire.
—La veritat? No.
Van tornar al compartiment sense dir res més.
La Joana va pujar a la seva llitera amb un somriure que intentava dissimular, però li va costar molt dormir.
L'endemà al matí el tren va arribar a Viena.
Tothom baixava encara mig adormit, buscant desesperadament un cafè.
—Anem a buscar alguna cosa per esmorzar? —va preguntar el Jona.
La Joana va assentir.
Es van separar uns minuts de la resta del grup i van entrar en una fleca petita que feia olor de pa acabat de fer.
Mentre esperaven, el Jona no deixava de mirar-la i ella ho va acabar notant.
—Què?
—Puc dir-te una cosa?
—Clar.
Va inspirar profundament, com si hagués estat assajant aquella frase tota la nit.
—M'agradaves abans del viatge.
La Joana es va quedar immòbil.
—Què?
—Ja ho sé. És el pitjor moment per dir-ho. Però no volia passar tres setmanes fent veure que no sento res.
Ella va abaixar la mirada un instant.
El cap li anava massa ràpid.
—Jona...
—No et demano cap resposta. Només volia que ho sabessis.
Va fer mitja volta, disposat a tornar cap a la porta de la fleca.
Però la Joana li va agafar el canell.
Ell es va girar.
Ella encara no sabia explicar per què ho feia.
Només sabia que també feia dies que, quan el buscava entre el grup, respirava una mica més tranquil·la quan el trobava.
—Crec que aquest viatge serà més complicat del que imaginava —va dir, mig somrient.
—Ho sé.
El Jona es va quedar quiet, no es va acostar i va esperar.
I va ser la Joana qui va fer l'últim pas.
El petó va ser diferent del de la nit anterior. Més lent, més dubtós... Com si tots dos fossin conscients que aquell gest podia canviar moltes coses.
Quan es van separar, van sentir les veus dels seus amics a l'altra banda del carrer.
—Ens estan buscant —va dir ella.
—Sí.
Van sortir de la fleca fent veure que no havia passat res.
Però la Joana ja sabia una cosa: El viatge només feia vint-i-quatre hores que havia començat i ja no tenia ni idea de com acabaria.
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
.jpg)