Abans que existís l'Ozempic, hi havia les dietes detox. Abans de les dietes detox, la dieta Dukan. Abans, les dietes miraculoses de les revistes que prometien perdre pes abans de l'estiu. Les modes canvien, però hi ha una cosa que sembla repetir-se una vegada i una altra: la pressió estètica cap a les dones.

En els últims mesos, l'Ozempic ha ocupat titulars arreu del món. Tot i que va ser desenvolupat per tractar la diabetis i, en alguns casos, l'obesitat sota supervisió mèdica, les xarxes socials i moltes celebritats l’han convertit en un recurs per aprimar-se. 

Però, i si aquest fenomen no fos només una moda?

Hi ha una idea que diverses pensadores feministes fa dècades que analitzen i que avui torna a tenir força. La periodista i escriptora Naomi Wolf, al llibre The Beauty Myth (1991), defensava que la pressió estètica no desapareix necessàriament quan les dones aconsegueixen més drets i més llibertat. Al contrari: argumentava que, a mesura que les dones guanyen espais de poder, poden aparèixer noves exigències sobre el seu aspecte físic.

Les dones han augmentat la seva presència a les universitats, al món laboral, a la política i en molts altres espais de decisió. Moviments com el feminisme actual o el #MeToo han posat sobre la taula qüestions que durant molt de temps havien estat silenciades: la violència masclista, la desigualtat, la discriminació o la càrrega desigual de les cures.

I, paral·lelament, sembla que cada vegada aparegui una nova exigència estètica.

No fa gaire era la pell perfecta, les rutines de skincare interminables, els filtres d'Instagram, els tractaments estètics cada vegada més habituals o la idea d’haver de semblar jove permanentment. Ara, la conversa torna a girar al voltant de perdre pes.

Per què quan sembla que les dones guanyen més llibertat en alguns àmbits, la societat continua trobant noves maneres d'avaluar-les pel seu aspecte físic.

El temps dedicat a comptar calories, seguir rutines, comparar-se amb altres persones a les xarxes o preocupar-se constantment per si el propi cos és prou prim, prou tonificat o prou perfecte significa invertir diners en cosmètics, tractaments, roba, suplements o procediments estètics. És a dir, energia mental gastada en intentar arribar a un ideal que, en realitat, està canviant continuament.

Naomi Wolf ja advertia que la pressió estètica podia funcionar com una forma de control. No perquè algú digui directament a les dones que han de callar, sinó perquè una persona que està constantment preocupada per corregir el seu cos té menys espai mental per qüestionar el món que l’envolta.