Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Ester i Dani
L'Ester havia pujat al refugi per una promesa que s'havia fet a ella mateixa.
Tres dies sense cobertura.
Sense notificacions.
Sense mirar el mòbil cada cinc minuts.
Només caminar, llegir una estona abans d'anar a dormir i respirar aire fred.
El Dani, en canvi, hi havia anat perquè el seu millor amic s'havia fet enrere l'últim moment.
—No hi aniràs sol.
—Per què no?
—Perquè és una pallissa.
Hi havia anat igual.
I, en secret, estava content d'haver-ho fet.
Quan l'Ester va arribar al refugi, gairebé era fosc. Portava més de sis hores caminant i l'únic que volia era deixar la motxilla a terra.
Va obrir la porta de fusta.
L'olor de sopa calenta i llenya ho omplia tot.
—Arribes just per sopar —li va dir el guarda.
Ella va deixar anar un sospir d'alleujament.
Mentre es treia les botes, va notar que algú l'observava des de l'altra punta del menjador.
Era un noi que intentava obrir una bosseta de menjar liofilitzat sense gaire èxit.
Al cap de dos segons, el paquet va rebentar.
La meitat del contingut va acabar per terra.
L'Ester no va poder evitar riure.
Ell la va mirar resignat.
—Si rius gaire fort, encara em cobraran suplement per espectacle.
—Perdó... però ha estat bastant graciós.
—Ja m'he adonat.
Ella es va acostar.
—Vols unes tisores?
—Portes tisores?
—A la muntanya sempre.
Ell va negar amb el cap.
—Jo pensava que era dels previsors.
—Ja veus que no.
Li va allargar les tisores.
—Gràcies... em salves el sopar.
—De res.
—Sóc el Dani.
—Ester.
Van acabar compartint taula perquè el refugi era ple.
Primer van parlar de la ruta.
Després dels pobles d'on venien.
Després de per què cadascú havia decidit pujar sol.
Quan el guarda va anunciar que a les deu s'apagaven els llums, tots dos es van sorprendre.
—Portem gairebé tres hores parlant? —va preguntar el Dani.
—Em sembla que sí.
—No està malament per ser dues persones que aquest matí ni sabien que l'altra existia.
L'Ester va somriure.
—La muntanya té aquestes coses.
L'endemà, casualment, tots dos feien la mateixa ruta.
Van sortir quan encara feia fresca.
Els primers quilòmetres van transcórrer entre bromes sobre qui portava la motxilla més pesada.
Però a mesura que el camí s'enfilava, també es van anar explicant coses més personals.
L'Ester li va confessar que aquell any havia estat especialment difícil i que necessitava desaparèixer una mica.
El Dani li va explicar que sempre havia tingut por de fer plans sol fins que un dia es va cansar d'esperar que tothom tingués la mateixa disponibilitat que ell.
—Al final —va dir ella mentre s'aturaven a beure aigua—, si no haguessis vingut sol, no ens hauríem conegut.
Ell la va mirar un moment.
—Doncs mira... potser hi ha decisions que només tenen sentit quan les mires després.
Ella va apartar la mirada perquè, per algun motiu, aquella frase li havia fet més efecte del que volia reconèixer.
Van continuar caminant.
Sense presses.
Sense necessitat d'omplir cada silenci.
Quan van arribar al coll de la muntanya, el mar de núvols cobria tota la vall.
L'Ester es va quedar quieta.
—No havia vist mai una cosa així.
El Dani no va contestar de seguida.
Estava mirant el paisatge, potser gairebé per dissimular. Perquè, en realitat, feia estona que mirava més l'Ester que no pas les muntanyes.
Ella se'n va adonar i va girar el cap.
—Què?
Ell va somriure, una mica avergonyit.
—Res.
—Mentida.
—Estava pensant que he tingut molta sort que aquell paquet de menjar es trenqués.
L'Ester va esclafir a riure.
—Aquesta és la manera més estranya que m'han dit mai que agrado a algú.
—Ha funcionat?
Ella va fer un parell de passos fins a quedar just davant seu.
—No ho sé...
Va deixar passar un segon. I li va fer un petó a la boca. Va ser intens i irrefrenable, no el podia contenir. I sí, evidentment va ser correspost.
CONTINUARÀ...
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
