Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Marina i Ander
Feia dies que l’Ander li apareixia al cap en moments en què no tenia cap sentit que hi fos.
No havia passat res entre ells. Ni un petó, ni una conversa especialment íntima, ni tan sols aquella mena de flirteig evident que et permet pensar que potser l’altra persona també està jugant al mateix joc. El que hi havia entre ells era molt més ambigu: converses que s’allargaven una mica més del compte, alguna mirada que després ella es preguntava si havia interpretat malament i aquella sensació estranya que li quedava sempre que estaven junts, com si estigués massa pendent de cada moviment seu.
Potser precisament per això pensava tant en ell.
Quan alguna cosa no acaba de passar, el cap té massa espai per imaginar què hauria pogut passar.
Aquella tarda havia arribat a casa cansada i, després de sopar, s’havia tancat una estona a l’habitació. Tenia coses per fer, però va acabar estirada al llit amb el mòbil entre les mans, passant vídeos sense mirar-ne realment cap. De tant en tant li apareixia alguna conversa al WhatsApp i contestava gairebé per inèrcia, fins que va veure el nom de l’Ander.
No li havia escrit, només havia obert el xat per mirar una conversa antiga. No sabia ni per què ho havia fet...
Va començar llegint els últims missatges i, sense adonar-se’n, va anar pujant. Hi havia una broma que ell li havia fet uns dies abans, una foto absurda que s’havien enviat, una conversa que havia començat parlant d’una cosa qualsevol i que havia acabat allargant-se fins ben entrada la nit.
Va somriure. Després va deixar el mòbil sobre el pit i es va quedar mirant el sostre. Era absurd que un parell de missatges li poguessin provocar aquella sensació.
El problema no era només que li agradés. Era que no sabia exactament què era el que li agradava tant. Potser la manera com l’escoltava. Potser aquella tranquil·litat que tenia quan parlava amb ella. O potser simplement que hi havia alguna cosa en la seva manera de mirar-la que feia que, quan estaven sols, li costés molt més actuar amb normalitat.
I últimament havia començat a imaginar què passaria si algun d’aquells moments no s’acabés quan tocava.
Si, en comptes d’acomiadar-se i marxar cadascú cap a casa, es quedessin una estona més... Si estiguessin sols... Si ell s’acostés una mica...
Aquest últim pensament li va fer apartar la mirada del sostre, com si algú pogués haver-la enxampat.
—Déu meu...
Es va tapar la cara amb les mans, rient fluix.
Era conscient que s’estava muntant pel·lícules a partir de gairebé res, però també sabia que no era la primera vegada. Hi havia moments, sobretot quan estava sola, en què la imaginació se li escapava de les mans i construïa escenes que no tenien res a veure amb el que realment havia passat.
I el pitjor era que no sempre començaven de manera conscient, a vegades només recordava la seva veu.
O aquella vegada que s’havia assegut al seu costat i, mentre parlaven, els seus genolls s’havien tocat durant un instant. En aquell moment no hi havia donat importància, però ara, quan ho recordava, aquell contacte mínim adquiria una intensitat completament diferent.
Altres vegades pensava en coses encara més senzilles: com seria estar amb ell en un lloc on ningú els conegués, poder parlar sense haver d’estar pendent de qui els mirava, quedar-se una estona en silenci sense sentir que havien de dir alguna cosa.
La fantasia sempre començava així.
Amb una situació perfectament normal que, dins del seu cap, anava canviant a poc a poc.
I hi havia nits en què, quan ja era al llit i intentava deixar de pensar-hi, acabava fent exactament el contrari. Tancava els ulls i el recordava. No com era realment, sinó com el veia ella quan deixava de posar límits a la imaginació. Es preguntava què sentiria si ell sabés tot el que li passava pel cap, si també havia imaginat alguna vegada alguna cosa semblant o si, per a ell, aquells moments que ella recordava tant només havien estat moments sense importància.
Aquesta última possibilitat era la que més vergonya li feia.
Perquè l’endemà podia trobar-se’l pel carrer i actuar com si res. Podia parlar-li amb tota normalitat, riure amb ell i continuar amb el seu dia. Ningú que la veiés des de fora imaginaria mai que, unes hores abans, estirada sola a la seva habitació, havia estat pensant en ell d’una manera que ni ella mateixa s’atrevia a confessar.
I potser era això el que més li agradava de tenir aquelles fantasies: que eren només seves.
No havia de saber-les ningú, ell tampoc.
CONTINUARÀ...
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
