L’actriu Sydney Sweeney ha tornat a generar debat a les xarxes. Una campanya relacionada amb l’esport en què apareix amb poca roba ha provocat les crítiques de moltes esportistes, que consideren que torna a posar el cos de les dones al centre en un àmbit on encara lluiten per ser reconegudes pel seu talent i els seus resultats.

Però la polèmica va molt més enllà d’una campanya publicitària. Ens obliga a fer-nos una pregunta incòmoda: què entenem avui per llibertat i empoderament?

Què ha passat?

El 9 de setembre es va publicar una campanya protagonitzada per l’actriu americana per a una plataforma de prediccions esportives. Sweeney hi apareix pràcticament despullada o amb molt poca roba mentre «practica» diferents esports.

Diverses esportistes han criticat que es faci servir el cos d’una dona com a reclam en un context esportiu. Algunes, de fet, han compartit vídeos entrenant o competint per reivindicar que una dona en l’esport és molt més que el seu aspecte físic.

Sweeney, per la seva banda, ha respost compartint fotografies d’esportistes conegudes com Serena Williams, Megan Rapinoe o Ronda Rousey que han posat alguna vegada per a ESPN.

I aquí és on apareix el debat: si una dona decideix mostrar el seu cos, per què hauria de ser criticada per fer-ho?

@prflare Novig’s “dressed in sport” ad with Sydney Sweeney sparked criticism from women athletes over objectification in sports marketing. ⚽🎾🏀 #Sports #Advertising #Novig ♬ оригинальный звук - PrFlare

Mostrar el cos: llibertat real?

Durant les últimes dècades s’ha defensat molt una idea: que mostrar el cos és una forma de llibertat i empoderament. I, evidentment, cada dona ha de poder decidir què fa amb el seu cos.

Però també podem preguntar-nos una altra cosa: per què la societat continua premiant i fent visibles sobretot uns cossos molt concrets?

La publicitat, la moda, les xarxes i l’entreteniment han construït durant anys un ideal de cos femení molt específic: jove, normatiu i ajustat a uns cànons on hi caben poques dones.

I sovint aquests cossos no només es mostren: es converteixen en una eina per vendre productes, generar atenció o aconseguir validació.

Per això, potser la pregunta no és si una dona pot ensenyar el seu cos —perquè evidentment pot fer-ho—, sinó per què continuem associant tant el valor, l’èxit o la visibilitat de les dones amb el seu aspecte físic.

Què passa en l’esport?

Aquesta contradicció és especialment evident en l’esport. Les dones han hagut de lluitar durant dècades perquè se les reconegui pel seu talent, els seus resultats i el seu esforç.

Per això moltes esportistes han criticat la campanya: perquè consideren que, una vegada més, el cos femení es converteix en el principal reclam.

No es tracta de dir a les dones què poden o no poden fer amb el seu cos. Es tracta de preguntar-nos per què, encara avui, la sexualització de les dones continua sent una de les eines més utilitzades per captar la nostra atenció.