Tots somiem amb l'amor etern.
Volem conèixer l'amor de la nostra vida i fer-nos vells al seu costat. Això, malauradament, passa molt poques vegades. I és que, com va descobrir l'antropòloga biològica Helen Fisher,
l'amor té data de caducitat.
A través dels seus estudis sobre les dinàmiques matrimonials, el divorci, la infidelitat i els patrons de monogàmia en diverses espècies de mamífers, va descobrir que
la unió dels pares era el que garantia la supervivència dels fills. Es tracta d'una selecció natural que va afavorir a aquells que van adoptar aquest comportament, i per això avui dia el seguim mantenint.
D'aquí sorgeix la teoria dels 4 anys, que defensa que
les parelles duren entre 2 i 4 anys perquè és el temps que es necessita per la criança dels fills. Passat aquest temps, l'enamorament s'acaba i, possiblement, la relació. És per això que és tan important
cuidar les relacions i esforçar-se per mantenir l'espurna.
Aquesta teoria, però, no sempre es compleix. Un cop s'acaba l'etapa de l'enamorament, el component sexual perd pes i
la intimitat i el compromís passen a tenir un paper més rellevant. Aquí és quan es decideix si la relació té futur o si és millor seguir camins separats.
