Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Ares i Quim, segona part

[primera part aquí]

Després d’aquella tarda tancats a la sala de postproducció, l’Ares i el Quim van fer veure que tot havia estat espontani, puntual, una escalfada de la qual cap dels dos es penedia però tampoc pensaven repetir.

Mentida.

El problema era que no podien deixar de pensar-hi. Ni ell ni ella.

La manera com els cossos havien encaixat, com les mirades havien parlat més que els micròfons... Com les mans, en lloc d’aprendre on tocar, ho sabien ja.

Van aguantar... dos dies.

El tercer, l’Ares li va enviar un àudio:

“Tinc una hora lliure. No vull parlar de res en concret, però tinc ganes de gravar segon episodi amb tu.”

Ell només va respondre amb la ubicació.

Aula buida del tercer pis. Edifici antic.

Un espai mig oblidat on alguns estudiants feien pràctiques de ràdio, però a aquella hora, teòricament, no hi havia ningú. O això creien.

Quan l’Ares va entrar, ell ja era allà.

Tots dos sabien què hi anaven a fer. No calia fingir.

La va empènyer suaument contra una paret folrada de suro i carpetes antigues. Li va fer un petó intens i apassionat, amb les mans a les seves galtes, com si la tensió hagués estat acumulant-se durant hores. L’Ares li va mossegar el llavi i li va treure la dessuadora d’una estrebada.

—Estàs dins el meu cap massa sovint —va xiuxiuejar ell, mentre li feia petons al coll.

—Doncs baixa’m del cap i porta’m entre les cames.

Les mans d’ella van descordar-li els pantalons mentre ell li pujava la faldilla sense miraments. Dels petons i carícies en van néixer respiracions curtes, els gemecs van començar a sonar. Però aleshores...

soroll de claus a la porta.

Es van quedar glaçats.

—Merda —va dir el Quim, baixet, mentre es cordava a mitges.

—Aquí hi havia classe ara?

—No, però... poden entrar a fer neteja o mirar equips.

Van reaccionar ràpid. Es van amagar darrere una cortina negra que cobria part del petit escenari de la sala. La respiració encara agitada. L’Ares duia les calcetes mig baixades i el cor disparat.

Van sentir com algú entrava.

—Només vinc a recollir la gravadora Zoom... que l’havia deixat aquí —va dir una veu masculina, que no identificaven.

L’Ares es va aguantar la respiració. El Quim la va agafar per la cintura, amb les mans encara calentes. Ella es va recolzar contra el seu pit, amb els ulls tancats... però somrient.

El risc la posava més.

El noi que havia entrat va remenar una mica per la sala i al cap d’uns minuts va marxar.

Quan la porta es va tancar, l’Ares va obrir els ulls i li va xiuxiuejar a l’orella:

—Crec que m'estic a punt de córrer només de l'adrenalina.

Ell va gemegar fluix i li va passar els dits pel ventre.

—Jo encara no. Però si no et moc ara mateix, crec que em moro.

La va fer girar de cara a ell, la va empènyer suaument contra la paret de la cortina, i allà, en aquell racó fosc, la va fer seure damunt d’una caixa de fusta.

Sense paraules.

Només cossos.

La va llepar lentament, amb precisió, amb moltes ganes. I ella no podia parar de tremolar. Quan la va fer arribar, l’Ares li va mossegar l’espatlla per no cridar.

—Ets... addictiu.

—No ho diguis si no vols que t’ho torni a fer ara mateix.

Però ho volia. I ho va tornar a fer.

Quan van sortir, desendreçats però amb la pell encara encesa, es van mirar al passadís.

—Hem de parar... —va dir ell, sense creure-s’ho ni una mica.

—Sí. Totalment.

Però l’Ares va somriure i, abans de marxar, va fer-li arribar un altre àudio hores després:

“Demà a la biblioteca? Segon pis. Entre estanteries.”

I ell, sense pensar-s’ho:

“Se'm farà llarga l'espera”

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!