Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Guillem i Mia

La Mia havia entrat a aquella aula negra de teatre amb la sensació que no hi pertanyia. No sabia per què havia dit que sí. Potser per trencar la rutina, o potser perquè aquella setmana, per primer cop en mesos, havia sentit la necessitat de provocar un petit terratrèmol dins seu.

Hi havia quinze persones escalfant la veu, rient, fent exercicis de contacte visual i moviment. L’ambient era acollidor però intens, d’aquells espais on o et deixes anar o et sents fora de lloc.

I allà, al costat dret del cercle, ell.

En Guillem. Camisa de quadres arrugada, cabells amb aquell punt desordenat que és massa casual per ser accidental, i una veu greu, però no d’aquestes que volen impressionar. Una veu que es cola sense avisar i et queda dins.

Quan el professor va demanar fer parelles per improvisar una escena sense paraules, en Guillem es va girar i li va fer un gest de complicitat amb el cap.

—Vols fer parella amb mi?

Ella va somriure.

—Jo no sé actuar.

—Millor. Així no fingeixes.

I allà, sota els focus suaus de la sala, el professor només va donar les següents indicacions: “una situació íntima que no s’ha de verbalitzar”.

Ell va començar fent veure que escrivia una carta. Ella, que entrava a l’habitació. Es van mirar. Es van acostar. I a mesura que es movien lentament per l’espai, la tensió es va tornar tangible. Tothom ho notava. El professor va deixar de corregir.

L’escena era silenciosa, però carregada d'emoció. Hi havia respiració, mirada, estaven propers però sense tocar-se. I quan la Mia li va posar la mà a sobre, tothom va contenir l’aire.

La classe va acabar. 

Sortint del taller, ell la va esperar fora. Plovia una mica, d’aquella pluja fina que no molesta però mulla.

—Fem veure que això no ha passat? O què fem? —va dir ell intentant mantenir la calma.

Ella el va mirar. I amb un somriure també nerviós va respondre:

—M'agradaria saber com continua l'escena.

Van caminar pels carrers deserts. Les voreres brillaven per la pluja. No parlaven gaire perquè els costava saber què dir-se, de tanta tensió que hi havia.

Fins que, gairebé sense pensar-ho, ell va dir:

—Visc aquí al costat. Vols pujar?

—D'acord- va respondre la Mia mentre somreia.

El pis del Guillem era un caos càlid. Llum baixa, llibres a les escales, una guitarra abandonada al sofà i una tassa a mig beure a la tauleta.

Van deixar les motxilles i es van mirar, drets, com si estiguessin esperant una nova ordre d’improvisació. Però no calia.

Ell es va apropar i li va apartar els cabells del front.

—Comences tu o començo jo?

Ella li va agafar la mà i la va posar damunt el seu pit. El cor bategava ràpid.

—Estic improvisant des que t’he vist.

Ell li va fer un petó. Primer amb calma. Després amb més passió.

Li va posar les mans a la cintura, i les d’ella van colar-se per dins la camisa, notant-li la pell tèbia. Es van moure cap al sofà a cegues, entre petons i riures. La Mia es va asseure a sobre d’ell, obrint les cames amb naturalitat, recolzant-se al seu pit.

Lentament. Amb intenció. Amb una mà darrere el coll i l’altra baixant pel seu ventre fins al pantaló. Ella es va deixar fer, es va inclinar cap endavant, mossegant-li suaument el coll mentre es refregava sobre ell, sentint-lo cada cop més dur.

Es van treure la roba com podien, sense pensar gaire. La Mia li va baixar els pantalons. Mai havia sentit tan desig. El Guillem li va apartar les calcetes i li va començar a fer petons per l’interior de les cuixes abans de tornar a pujar, mirant-la amb els ulls embogits.

—Diga'm si vols parar.

—Ho allargaria eternament.

Es van fondre allà, entre els coixins del sofà i el desordre de casa. El cos d’ell es movia a dins d’ella com si haguessin assajat aquell ritme. Suau, profund, canviant. Les mans s’agafaven fort, les ungles deixaven rastre.

Ella es va corbar enrere, amb el cap tirat endarrere i els ulls tancats. I ell, suat, amb els llavis entreoberts i les mans apretant-li els malucs, va seguir fins que van arribar, gairebé alhora.

Després es van quedar estirats. Despullats. Respirant.

Ell va trencar el silenci amb un murmuri:

—Quin títol li posem, a això?

La Mia es va girar de costat, somrient.

—Escena 1. La resta... ja la veurem.
 

CONTINUARÀ...

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!